Fixem-nos el que Jehovà va ensenyar al seu poble amb l’ajuda d’un exemple de la vida real, el de Gómer, la dona del profeta Osees, la qual va abandonar a Osees per a anar-se’n amb altres hòmens. Es pot dir que esta dona era un cas perdut? Jehovà, qui pot llegir els cors, li va dir a Osees: «Vés encara, i estima una dona estimada per un altre i adúltera. Estima-la com el Senyor estima la gent d’Israel, tot i que ells van amb altres déus» (Os. 3:1 nota; Prov. 16:2). És destacable que la dona d’Osees encara estava cometent un pecat greu quan Jehovà li va dir a Osees que la buscara, que la perdonara i es reconciliara amb ella. De la mateixa manera, Jehovà no va donar per perdut el seu poble obstinat. A pesar que estaven cometent pecats molt greus, ell encara els estimava i els buscava per a ajudar-los a penedir-se i a canviar la seua actitud. Este exemple ens ensenya que Jehovà coneix el cor de les persones i que intentarà ajudar a penedir-se els qui estan cometent un pecat greu. w24.08 pàg. 10 ¶ 7

Els primers cristians d’origen jueu afrontaren un gran repte. Durant un temps, esta nació havia sigut el poble escollit de Jehovà. El rei que representava la governació de Jehovà estava en Jerusalem, i el temple que representava l’adoració pura també estava allí. Tots els jueus fidels seguien la Llei mosaica tal com els ensenyaven els seus líders religiosos. Aquelles ensenyances incloïen aspectes relacionats amb l’alimentació, el punt de vista sobre la circumcisió i, fins i tot, la seua relació amb els gentils. No obstant això, després de la mort de Jesucrist, Jehovà va deixar d’acceptar els sacrificis dels jueus. Això va ser tot un repte per als cristians d’origen jueu, perquè estaven acostumats a seguir la Llei (Heb. 10:1, 4, 10). Fins i tot cristians madurs, com l’apòstol Pere, van haver d’esforçar-se per adaptar-se a alguns d’estos canvis (Fets 10:9-14; Gàl. 2:11-14). Degut a les seues noves creences, estos cristians foren perseguits pels líders religiosos jueus. w24.09 pàg. 9 ¶ 4

Cada volta que Jehovà li dona una comissió al seu poble, espera que la duga a terme de manera organitzada (1 Cor. 14:33). Per exemple, la voluntat de Déu és que les bones notícies es prediquen per tota la terra habitada (Mat. 24:14). Jehovà ha posat al càrrec d’esta obra a Jesús, el qual s’assegura que es duga a terme de manera organitzada. En el segle I, a mesura que s’establien congregacions en diversos llocs, es nomenaven ancians per a dirigir-les i portar la davantera (Fets 14:23). En Jerusalem, una junta de responsables formada per apòstols i ancians prengueren certes decisions que s’esperava que totes les congregacions compliren (Fets 15:2; 16:4). Com els germans i les germanes obeïen estes instruccions, les congregacions «s’enfortien en la fe i creixien més i més cada dia» (Fets 16:5). w24.04 pàg. 8 ¶ 1