El famós Sermó de la Muntanya

Jesús ha d’estar esgotat després d’haver passat tota la nit orant i d’haver escollit dotze dels seus deixebles per ser els seus apòstols. Però encara té les forces i el desig d’ajudar les persones i ho fa en una muntanya a Galilea, segurament no molt lluny de Cafarnaüm, el centre de les seves activitats.

Moltes persones han vingut de zones molt llunyanes. Algunes són del sud, de Jerusalem i d’altres llocs de Judea. D’altres són de les ciutats costeres de Tir i Sidó, que queden al nord-oest. Per què han vingut a veure Jesús? Han vingut per escoltar-lo i perquè els hi curi les malalties. I això és exactament el que passa: Jesús els cura a tots. T’ho imagines? Ha curat tots els malalts! Jesús també ajuda els que estan «turmentats per dimonis», és a dir, els que estan sota la influència dels àngels malvats de Satanàs (Lluc 6:17-19).

Després, Jesús troba un lloc pla a la muntanya i les persones es reuneixen al seu voltant. Els seus deixebles, en especial els dotze apòstols, probablement estan més a prop d’ell. Tots tenen moltes ganes d’escoltar el mestre que pot fer tots aquests miracles. Jesús pronuncia un sermó que evidentment beneficia a tots els que l’escolten. Des de llavors, un incomptable nombre de persones també se n’han beneficiat. Nosaltres també ho podem fer, perquè aquestes veritats espirituals es van exposar d’una manera molt senzilla i clara. Jesús utilitza situacions del dia a dia i coses que la gent coneix. Això fa que les seves idees les puguin entendre tots els que busquen una vida millor que agradi a Déu. Quines ensenyances fan que aquest sermó sigui tan valuós?

Tothom vol ser feliç. Per això Jesús comença descrivint els que són realment feliços. Quina manera més eficaç de captar l’atenció dels seus oients! Però segur que algunes coses els desconcerten.

Jesús diu: «Feliços els que reconeixen que necessiten Déu, perquè d’ells és el Regne del cel. Feliços els que estan tristos, perquè seran consolats. [...] Feliços els que tenen fam i set de justícia, perquè el seu desig serà satisfet. [...] Feliços els que són perseguits per haver fet el correcte, perquè el Regne del cel és d’ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultin, us persegueixin [...]. Alegreu-vos i estigueu molt contents» (Mateu 5:3-12).

A què es refereix Jesús quan diu «feliços»? No es refereix a tenir un caràcter alegre o a estar sempre rient, com quan un s’està divertint. La verdadera felicitat va més enllà. Implica un sentiment de gran satisfacció i sentir-se realitzat a la vida.

Jesús diu que els que reconeixen que necessiten Déu, els que estan tristos perquè són pecadors i els que arriben a conèixer i servir Déu són realment feliços. Encara que la gent els odiï o els persegueixi per fer la voluntat de Déu, són feliços perquè saben que estan fent el que ell vol i que els beneirà amb vida eterna.

Tot i això, molts pensen que les riqueses i els plaers els faran feliços. Però Jesús ensenya una cosa diferent. Utilitza contrastos que sens dubte fan pensar a moltes persones que l’escolten. Ell diu: «Ai de vosaltres, els que sou rics, perquè no rebreu més comoditats de les que teniu. Ai de vosaltres, els que ara esteu satisfets, perquè passareu gana. Ai dels que ara rieu, perquè us lamentareu i plorareu. Ai quan tothom parli bé de vosaltres, perquè això és el que els seus avantpassats van fer als falsos profetes» (Lluc 6:24-26).

Per què s’hauria de lamentar algú que té riqueses, està content i disfruta de les alabances dels altres? Perquè quan algú té i valora molt aquestes coses, és possible que descuidi la seva adoració a Déu i això li pot costar la felicitat. Jesús no diu que una persona és feliç simplement per ser pobre o per passar gana. Però, sovint, les persones desfavorides són les que responen a les ensenyances de Jesús i, per tant, són les que obtenen les benediccions de la veritable felicitat.

Jesús pensa en els seus deixebles quan diu: «Vosaltres sou la sal de la terra» (Mateu 5:13). És evident que no són sal literal. Però la sal serveix per conservar els aliments. A prop de l’altar del temple es guarda una gran quantitat de sal que s’utilitza per salar les ofrenes. La sal també representa l’absència de corrupció i decadència (Levític 2:13; Ezequiel 43:23, 24). Els deixebles de Jesús són «la sal de la terra», perquè la seva influència en les persones té un efecte conservador que les ajuda a no perdre la seva amistat amb Jehovà i a no abandonar els valors morals. Sí, el seu missatge pot conservar la vida de tots els que l’accepten.

Jesús també diu als seus deixebles: «Vosaltres sou la llum del món». Un llum no es posa sota un cistell, sinó que es posa en un lloc alt perquè il·lumini. Per això Jesús diu: «Feu brillar la vostra llum davant de la gent, i així veuran les vostres bones obres i donaran glòria al vostre Pare que està al cel» (Mateu 5:14-16).

Els líders religiosos jueus creuen que Jesús és un transgressor de la Llei de Déu i últimament han conspirat contra ell per matar-lo. Jesús diu clarament: «No us penseu que he vingut a abolir la Llei o les ensenyances dels profetes. No he vingut a abolir-les, sinó a complir-les» (Mateu 5:17).

Jesús té un gran respecte per la Llei de Déu i anima els altres a fer el mateix. De fet, diu: «Qui desobeeixi un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, no podrà entrar al Regne del cel». Continua dient: «Però qui els compleixi i els ensenyi podrà entrar al Regne del cel» (Mateu 5:19).

Jesús condemna fins i tot les actituds que fan que una persona desobeeixi la Llei de Déu. Després de senyalar que la Llei diu que «no has d’assassinar», Jesús afegeix: «Qui continuï enrabiat amb el seu germà s’haurà de presentar davant del tribunal» (Mateu 5:21, 22). Continuar enrabiat amb una persona és molt seriós, perquè podria portar a l’assassinat. Així doncs, Jesús explica fins a quin punt s’hauria d’arribar per aconseguir la pau: «Per això, si al portar la teva ofrena a l’altar, allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa la teva ofrena davant de l’altar i vés-te’n. Primer fes les paus amb el teu germà, i després torna i presenta l’ofrena» (Mateu 5:23, 24).

Un altre manament de la Llei va en contra de l’adulteri. Jesús explica: «Heu sentit que es va dir: “No has de cometre adulteri”. Però jo us dic que qui continuï mirant una dona fins a desitjar-la, ja ha comès adulteri en el seu cor» (Mateu 5:27, 28). Jesús no parla d’un pensament immoral passatger; més aviat, emfatitza que és molt greu que algú «continuï mirant», ja que això pot fer que sorgeixin desitjos apassionats, i si es presenta l’oportunitat, es podria cometre adulteri. Com pot una persona evitar que això passi? Potser és necessari adoptar mesures dràstiques. Jesús diu: «Si l’ull dret et fa caure, arrenca-te’l i llança’l [...]. I si la teva mà dreta et fa caure, talla-te-la i llança-la» (Mateu 5:29, 30).

Per salvar la seva vida, algunes persones han permès que els hi amputessin algun membre del seu cos que estava molt infectat. Per tant, és comprensible que Jesús digui que és essencial llançar qualsevol cosa, encara que sigui molt apreciada, com ara un ull o una mà, per tal d’evitar pensaments immorals que portin a pecar. Jesús explica: «Val més que perdis una mà que no pas que tot el teu cos acabi a la Gehenna», un abocador que hi havia als afores de l’antiga Jerusalem, i que representa la destrucció eterna.

Jesús també dóna consells sobre com tractar amb les persones que fan mal o ofenen els altres. «No us hi torneu, contra algú dolent», diu Jesús. «Al contrari, si algú et dóna una bufetada a la galta dreta, para-li també l’altra» (Mateu 5:39). Això no vol dir que una persona no es pugui defensar a ella mateixa ni a la seva família si algú els ataca. Jesús parla d’una bufetada, la qual no es dóna per ferir o per matar algú, sinó per insultar-lo. El que Jesús vol dir és que si algú vol provocar una baralla o una discussió, ja sigui donant una bufetada o insultant, no ens hi hem de tornar.

Aquest consell està relacionat amb el manament d’estimar els altres. Per aquest motiu, Jesús aconsella als seus oients: «Heu d’estimar els vostres enemics i orar pels que us persegueixen». I dóna una bona raó per fer-ho: «Així demostrareu que sou fills del vostre Pare celestial, ja que ell fa sortir el sol sobre dolents i bons» (Mateu 5:44, 45).

Jesús resumeix aquesta part del sermó dient: «Heu de ser perfectes, tal com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mateu 5:48). És evident que no vol dir que les persones puguin ser perfectes del tot. Però quan imitem Déu, fins i tot podem arribar a estimar els nostres enemics. En altres paraules: «Sigueu misericordiosos, tal com el vostre Pare és misericordiós» (Lluc 6:36).

Jesús continua amb el seu sermó i ara adverteix als seus oients: «Aneu amb compte de no fer el que és correcte perquè els altres us vegin». Jesús condemna les mostres hipòcrites de devoció, i afegeix: «Quan ajudis els pobres, no ho anunciïs a toc de trompeta, tal com fan els hipòcrites» (Mateu 6:1, 2). És millor proporcionar ajuda, o fer obres de misericòrdia, en privat.

Jesús segueix dient: «Quan oreu, no feu com els hipòcrites, a qui els agrada orar drets a les sinagogues i a les cantonades dels carrers principals perquè la gent els vegi». En canvi, ell diu: «Quan vulguis fer oració, entra a la teva habitació, tanca la porta i ora al teu Pare, que està on no el pot veure ningú» (Mateu 6:5, 6). Jesús no està en contra de totes les oracions que es fan en públic, ja que ell mateix també n’ha fet. Més aviat, ell denuncia les oracions que es fan per impressionar els oients i per rebre elogis.

Jesús aconsella: «Quan facis oració, no repeteixis les mateixes paraules una vegada rere l’altra com fan els de les altres nacions» (Mateu 6:7). Jesús no vol dir que orar constantment per un mateix assumpte estigui malament. El que no aprova és que es facin servir les mateixes frases «una vegada rere l’altra», és a dir, fer oracions de memòria. Tot seguit, ensenya una oració que inclou set peticions. Les tres primeres reconeixen el dret que té Déu de governar i els seus propòsits: que es santifiqui el seu nom, que vingui el seu Regne i que es faci la seva voluntat. Només després d’aquestes peticions hauríem de demanar coses personals, com ara el menjar de cada dia, el perdó dels pecats, que no se’ns tempti més enllà del que podem suportar i que se’ns alliberi del Malvat.

Quina importància li hem de donar a les nostres possessions? Jesús recomana: «Deixeu d’acumular tresors a la terra, on les arnes i el rovell els fan malbé i els lladres entren a robar-los». Quines paraules tan raonables! Les coses materials no són permanents ni ens fan més valuosos als ulls de Jehovà. Per aquest motiu Jesús diu: «Acumuleu tresors al cel». Això ho podem fer si posem Déu en primer lloc a la nostra vida. Ningú ens pot treure la bona reputació que tenim davant de Déu ni la recompensa de la vida eterna. Les paraules de Jesús són molt certes: «On hi ha el teu tresor, també hi haurà el teu cor» (Mateu 6:19-21).

Per emfatitzar aquest punt, Jesús explica la següent il·lustració: «Els ulls són el llum del cos. Per tant, si els teus ulls estan ben enfocats, tot el teu cos brillarà. Però si els teus ulls miren a tot arreu amb enveja, tot el teu cos estarà a les fosques» (Mateu 6:22, 23). Quan el nostre ull funciona correctament, és com un llum per a nosaltres. Però perquè sigui així, l’ull ha d’estar enfocat en una sola cosa; si no, podríem començar a tenir un punt de vista equivocat sobre el que realment és important a la vida. Si ens centrem en les coses materials en lloc de servir Déu, tot el nostre cos estarà «a les fosques» i serà atret per l’obscuritat, és a dir, les coses del món.

Jesús posa un exemple molt clar: «Ningú pot servir dos amos; perquè n’odiarà un i s’estimarà l’altre, o serà fidel a un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i els diners a la vegada» (Mateu 6:24).

Alguns que escolten Jesús potser es preocupen pel punt de vista que han de tenir sobre les seves necessitats materials. Ell els garanteix que si posen el servei de Déu en primer lloc, no tenen de què preocupar-se. «Mireu amb atenció els ocells del cel, que no sembren ni seguen ni guarden la collita als graners, però el vostre Pare celestial els alimenta» (Mateu 6:26).

I què podem dir dels lliris que creixen al camp? Jesús diu: «Ni Salomó en tota la seva esplendor no es va vestir mai com un d’aquests». Què n’aprenem? «Si Déu vesteix així les plantes del camp, que avui són aquí i demà es llancen al foc, ¿no us vestirà a vosaltres encara amb més raó?» (Mateu 6:29, 30.) Jesús aconsella sàviament: «No us preocupeu mai ni digueu: “Què menjarem?”, o “què beurem?”, o “què ens posarem?”. [...] El vostre Pare celestial sap que necessiteu totes aquestes coses. Per tant, continueu posant en primer lloc el Regne i les normes justes de Déu, i ell us donarà aquestes altres coses» (Mateu 6:31-33).

Els apòstols i altres persones sinceres volen portar una vida que agradi a Déu, però en les seves circumstàncies no els resulta fàcil. Per exemple, molts fariseus són crítics al jutjar durament els altres. Per això, Jesús adverteix als que l’escolten: «Deixeu de jutjar els altres i no sereu jutjats; perquè de la manera com jutgeu els altres, sereu jutjats» (Mateu 7:1, 2).

És perillós seguir la guia d’aquests fariseus tan crítics, tal com Jesús il·lustra: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos en un clot?». Llavors, com haurien de veure els seguidors de Jesús a les altres persones? No ho haurien de fer amb un ull crític, perquè això seria un pecat greu. Ell pregunta: «¿Com li pots dir al teu germà: “Germà, deixa que et tregui el trosset de palla que tens a l’ull”, si no veus la biga que tens al teu ull? Hipòcrita! Primer treu-te la biga de l’ull, i llavors t’hi veuràs per treure el trosset de palla que hi ha a l’ull del teu germà» (Lluc 6:39-42).

Tot i que no hem de ser crítics amb els altres, hi haurà ocasions en què haurem de jutjar amb discerniment. Jesús aconsella: «No doneu les coses santes als gossos ni llanceu les vostres perles als porcs» (Mateu 7:6). Les veritats de la Paraula de Déu són tan valuoses com les perles. Si algunes persones actuen com animals i no aprecien aquestes veritats, els deixebles els haurien de deixar estar i haurien de buscar els que realment volen aprendre.

Jesús torna a parlar sobre l’oració i emfatitza la necessitat de ser constants quan diu: «Continueu demanant, i se us donarà». Déu desitja respondre les nostres oracions, i Jesús recalca aquesta idea al preguntar: «Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà una pedra? [...] Per tant, si vosaltres, que sou pecadors, doneu coses bones als vostres fills, amb molta més raó el vostre Pare celestial donarà coses bones als que l’hi demanen!» (Mateu 7:7-11).

A continuació, Jesús pronuncia el que s’ha convertit en una famosa norma de conducta: «Feu als altres tot el que voleu que us facin a vosaltres». ¿No és veritat que tots hauríem d’aplicar aquest consell positiu quan tractem amb les persones? Però fer-ho pot ser tot un repte, tal com Jesús va indicar: «Entreu per la porta estreta, perquè ampla és la porta i espaiós el camí que duu a la destrucció, i hi passa molta gent; mentre que estreta és la porta i difícil el camí que duu a la vida, i poca gent el troba» (Mateu 7:12-14).

Ara bé, hi ha persones que intentaran apartar els deixebles del camí que els porta a la vida, i per això Jesús adverteix: «Aneu amb compte amb els falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella però en realitat són llops ferotges» (Mateu 7:15). Jesús també explica que els arbres bons i els dolents es poden reconèixer pels seus fruits. Passa el mateix amb les persones. Per tant, podem reconèixer els falsos profetes per les seves ensenyances i accions. Jesús explica que una persona no és el seu deixeble només pel que diu, sinó també pel que fa. Alguns diuen que Jesús és el seu Senyor, però, ¿i si no fan la voluntat de Déu? Jesús explica: «Llavors els hi diré: “No sé qui sou! Aparteu-vos de mi, vosaltres que feu el mal!”» (Mateu 7:23).

Per acabar el seu sermó, Jesús diu: «Qui escolta les meves paraules i les posa en pràctica, és com un home assenyat que va construir la seva casa sobre la roca. Va ploure, van venir les riuades i el vent va bufar amb força, però la casa no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca» (Mateu 7:24, 25). Per què no va caure la casa? Perquè l’home «va fer un forat molt profund i va posar els fonaments sobre la roca» (Lluc 6:48). Per tant, hem de fer molt més que escoltar les paraules de Jesús. Hem d’esforçar-nos per posar-les en pràctica.

Així doncs, què passa amb la persona que «escolta» les paraules de Jesús però «no les posa en pràctica»? Aquesta persona «és com un home sense seny que va construir la seva casa sobre la sorra» (Mateu 7:26). Les pluges, les riuades i els vents van ensorrar la casa.

Quan Jesús acaba el seu sermó, les multituds es queden bocabadades per la seva manera d’ensenyar, ja que ho fa com una persona que té autoritat i no com els líders religiosos. Segurament, molts dels que l’escolten es fan deixebles seus.