«No hi ha dubte que aquest home era Fill de Déu»

Són les «dotze del migdia» i una foscor molt estranya cobreix «tota aquella terra fins a les tres de la tarda» (Marc 15:33). Aquesta misteriosa foscor no és causada per un eclipsi solar, ja que només es produeixen quan hi ha lluna nova; però ara és l’època de la Pasqua i hi ha lluna plena. A més, aquesta foscor dura molt més que els pocs minuts que dura un eclipsi. Per tant, és Déu qui ha causat aquesta foscor.

Imagina l’efecte que això té en les persones que es burlen de Jesús. Durant aquesta foscor, quatre dones s’apropen al pal de turment. Són la mare de Jesús, Salomé, Maria Magdalena i Maria, la mare de l’apòstol Jaume el Menor.

L’apòstol Joan està amb la mare de Jesús «prop del pal de turment». Maria està molt trista perquè veu com el fill que ha portat dins seu i ha criat està agonitzant. És com si una «espasa llarga» la travessés (Joan 19:25; Lluc 2:35). Tot i que Jesús està patint molt, pensa en el benestar de la seva mare. Fa un esforç per mirar cap a Joan i diu a la seva mare: «Aquí tens el teu fill». Després, mirant a Maria, diu a Joan: «Aquí tens la teva mare» (Joan 19:26, 27).

Jesús encarrega a l’apòstol que estima d’una manera especial que cuidi la seva mare, que ara és viuda. Jesús sap que els seus mig germans, els altres fills de Maria, encara no creuen en ell. Per això, s’assegura que a la seva mare no li falti res en sentit físic ni espiritual. Quin bon exemple!

Quan s’acaba la foscor, Jesús diu: «Tinc set». D’aquesta manera està complint les Escriptures (Joan 19:28; Salm 22:15). Jesús sent que el seu Pare li ha tret, per dir-ho d’alguna manera, la seva protecció per tal que la integritat del seu Fill pugui ser provada fins al límit. Jesús crida amb veu forta en el que sembla que és un dialecte galileu de l’arameu: «Elí, Elí, ¿lamà sabactani?», que vol dir ‘Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?’. Alguns que estan a prop el malinterpreten i diuen: «Mireu! Està cridant Elies». Llavors, un d’ells corre a sucar una esponja en vinagre, la posa en una canya i l’hi dóna perquè en begui. Però altres diuen: «Deixem-lo! A veure si Elies ve a baixar-lo» (Marc 15:34-36).

Llavors, Jesús crida: «S’ha complert!» (Joan 19:30). Sí, ha complert tot el que el seu Pare li ha dit que faci a la terra. Finalment, Jesús diu: «Pare, confio la meva vida a les teves mans» (Lluc 23:46). Per tant, Jesús té plena confiança en Jehovà i sap que el ressuscitarà. Llavors, després de dir això, inclina el cap i mor.

En aquell moment, es produeix un gran terratrèmol i les roques es parteixen. És tan fort que les tombes que hi ha fora de Jerusalem s’obren i els cossos queden a la vista. Les persones que passen per allà i veuen els cossos morts entren a «la ciutat santa» i informen el que acaben de veure (Mateu 12:11; 27:51-53).

Quan Jesús mor, la llarga i pesada cortina del temple que separa el Lloc Sant del Santíssim s’esquinça de dalt a baix en dos trossos. Aquest espectacular esdeveniment és una manifestació de la ira de Déu contra els que han matat el seu Fill, i significa que ara és possible entrar al Santíssim, és a dir, al cel (Hebreus 9:2, 3; 10:19, 20).

És normal que les persones s’espantin molt. El centurió que està a càrrec de l’execució declara: «No hi ha dubte que aquest home era Fill de Déu» (Marc 15:39). És possible que aquest centurió estigués en el judici de Jesús davant de Pilat quan es va qüestionar si era Fill de Déu o no. Ara està convençut que Jesús és un home just i que, de fet, és el Fill de Déu.

Altres persones, impressionades per aquests successos tan inusuals, tornen cap a les seves cases «donant-se cops al pit», demostrant així que estan molt tristes i avergonyides (Lluc 23:48). Entre les persones que observen des de lluny, hi ha moltes dones que són deixebles de Jesús i que de vegades han viatjat amb ell. Elles també estan profundament afectades per tots aquests successos tan importants.