Referències del Quadern d’activitats per a la reunió Vida cristiana i predicació
5-11 DE NOVEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | JOAN 20, 21
«M’estimes més que a aquests?»
(Joan 21:1-3) Després d’això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles, al llac de Tiberíades. Això és el que va passar: 2 Estaven junts Simó Pere, Tomàs (l’anomenat Bessó), Natanael de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més, 3 i Simó Pere els hi va dir: «Me’n vaig a pescar». Els altres li van dir: «Venim amb tu». Llavors van sortir i van pujar a la barca, però aquella nit no van pescar res.
(Joan 21:4-14) Quan començava a clarejar, Jesús estava a la vora del llac, però els deixebles no el van reconèixer. 5 Aleshores, Jesús els hi va dir: «Fills meus, no teniu res per menjar, veritat?». Ells van respondre: «No, no tenim res». 6 Ell els hi va dir: «Llanceu la xarxa al costat dret de la barca i trobareu peixos». Ells ho van fer i, de tants peixos que van agafar, no van ser capaços de pujar la xarxa. 7 Aleshores, el deixeble que Jesús estimava li va dir a Pere: «És el Senyor!». Quan Simó Pere ho va sentir, es va posar la roba, perquè anava mig despullat, i es va llançar a l’aigua. 8 Els altres deixebles hi van arribar amb la barqueta, arrossegant la xarxa plena de peixos, perquè no estaven gaire lluny de terra, només a uns noranta metres. 9 Quan van arribar a terra, van veure peix damunt d’unes brases, i pa. 10 Jesús els hi va dir: «Porteu alguns peixos dels que acabeu de pescar». 11 Simó Pere va pujar a la barca i va arrossegar fins a terra la xarxa plena de peixos: eren 153 peixos grossos. I tot i que n’hi havia tants, la xarxa no es va trencar. 12 Jesús els hi va dir: «Veniu a esmorzar». Cap dels deixebles es va atrevir a preguntar-li: «Qui ets?», perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s’hi va apropar, va agafar el pa i els hi va donar; i també va fer el mateix amb el peix. 14 Aquesta va ser la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d’entre els morts.
(Joan 21:15-19) Quan van acabar d’esmorzar, Jesús li va dir a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que a aquests?». Ell li va contestar: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». I ell li va dir: «Alimenta els meus corders». 16 Llavors li va tornar a preguntar per segona vegada: «Simó, fill de Joan, m’estimes?». Ell va contestar: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». I ell li va dir: «Pastura les meves ovelletes». 17 I Jesús li va preguntar per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m’estimes?». Pere es va entristir perquè li havia preguntat per tercera vegada si l’estimava. Per això li va dir: «Senyor, tu ho saps tot. Tu saps que t’estimo». Jesús li va dir: «Alimenta les meves ovelletes. 18 T’ho ben asseguro: quan eres jove et vesties tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell estiraràs les mans i un altre et vestirà i et portarà on no vols». 19 Va dir això per indicar amb quin tipus de mort Pere donaria glòria a Déu. Després Jesús li va dir: «No deixis de seguir-me».
notes d’estudi de nwtsty a Jn 21:15, 17
Jesús li va dir a Simó Pere: Pere i Jesús van tenir aquesta conversa poc després que Pere el negués en tres ocasions. Jesús li va preguntar a Pere tres vegades què sentia per ell, fins al punt que «Pere es va entristir» (Jn 21:17). El relat de Joan citat a Jn 21:15-17 utilitza dos verbs grecs diferents: agapao i phileo, en català traduïts com estimar. Jesús li va preguntar tres vegades a Pere: «M’estimes?». I les tres vegades Pere li va dir que sí que l’estimava. Cada cop que Pere li confirmava que l’estimava, Jesús li recalcava que el seu amor l’hauria de motivar a alimentar i pasturar en sentit espiritual els deixebles de Jesús, aquí identificats com els seus corders, o «ovelletes» (Jn 21:16, 17; 1Pe 5:1-3). Jesús va permetre que Pere li expressés tres vegades que l’estimava, i després li va confiar la responsabilitat de cuidar les seves ovelles. D’aquesta manera, Jesús estava deixant clar a Pere que l’havia perdonat per haver-lo negat tres vegades.
m’estimes més que a aquests?: La frase «més que a aquests» es pot entendre de diferents maneres. Alguns erudits es decanten per un significat com ‘m’estimes més que a aquests altres deixebles?’ o ‘m’estimes més del que m’estimen aquests deixebles?’. Amb tot, segurament significa ‘m’estimes més que a aquestes coses?’, referint-se als peixos que havien pescat o a tot allò relacionat amb el negoci de la pesca. Així que la idea general del verset sembla que és ‘m’estimes més que a les coses materials o a altres metes a la vida?, si és així, alimenta els meus corders’. En vista del passat de Pere, la pregunta semblava lògica. Tot i que Pere va ser un dels primers deixebles de Jesús (Jn 1:35-42), al principi no ho va deixar tot per seguir Jesús, sinó que va tornar al negoci de la pesca. Mesos més tard, Jesús va demanar a Pere que deixés un negoci que li consumia molt de temps per convertir-se en «pescador de persones» (Lc 5:1-11; Mt 4:18-20). Poc després de la mort de Jesús, Pere se’n va tornar a pescar, i altres apòstols van anar amb ell (Jn 21:2, 3). Per tant, sembla que Jesús estava fent entendre a Pere que havia de prendre una decisió important: Posaria en primer lloc a la vida el seu negoci de pesca, representat per la gran quantitat de peixos que tenia al seu davant, o donaria prioritat a l’obra d’alimentar en sentit espiritual els corders o seguidors de Jesús? (Jn 21:4-8).
per tercera vegada: Pere havia negat tres vegades el seu Senyor, i ara Jesús li donava l’oportunitat de confirmar-li tres vegades els seus sentiments. Pere ho va fer, i Jesús li va dir que demostrés que l’estimava servint Déu en primer lloc. Al costat d’altres germans madurs, Pere alimentaria, enfortiria i pasturaria el ramat de seguidors fidels de Crist. Tot i que aquests eren ungits, necessitaven alimentar-se en sentit espiritual (Lc 22:32).
Descobreix perles espirituals
(Joan 20:17) Jesús li va dir: «Deixa’m anar, perquè encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digue’ls-hi: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, i al meu Déu, que és el vostre Déu”».
nota d’estudi de nwtsty a Jn 20:17
Deixa’m anar: El verb grec àptome pot significar ‘tocar’ o ‘agafar-se; aferrar-se’. Algunes versions tradueixen les paraules de Jesús com «No em toquis». Ara bé, Jesús no li estava dient a Maria Magdalena que no el toqués, ja que quan altres dones el van veure després de ser ressuscitat, no va impedir que se li abracessin als peus (Mt 28:9). Sembla que Maria Magdalena tenia por que Jesús pugés al cel. Com que desitjava estar amb el seu Senyor, el va agafar perquè no se n’anés. Per confirmar-li que encara no marxava, Jesús li va ordenar que el deixés anar i que anés a veure els seus deixebles i els informés de la seva resurrecció.
(Joan 20:28) Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!».
nota d’estudi de nwtsty a Jn 20:28
Senyor meu i Déu meu!: Lit. «El Senyor de mi i el Déu [ho theós] de mi!». Alguns erudits creuen que aquesta expressió és una exclamació de sorpresa que es diu a Jesús però que es dirigeix a Déu, el seu Pare. Altres afirmen que en el grec original aquestes paraules es dirigeixen a Jesús. Encara que aquest sigui el cas, el significat d’aquesta expressió «Senyor meu i Déu meu» s’entén millor analitzant el context de la resta de les Escriptures inspirades. Com que el relat mostra que Jesús els havia dit als seus deixebles «pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, i al meu Déu, que és el vostre Déu», no tindria sentit que Tomàs pensés que Jesús fos el Déu totpoderós (consulta la nota d’estudi a Jn 20:17). Tomàs havia escoltat Jesús orar al seu «Pare» anomenant-lo «l’únic Déu verdader» (Jn 17:1-3). Per tant, Tomàs es pot haver dirigit a Jesús com «Déu meu» per diferents raons. Ell veia Jesús com «un déu», i no com el Déu totpoderós (consulta la nota d’estudi a Jn 1:1). O es pot haver dirigit a Jesús d’una manera similar a com ho van fer els servents de Déu amb els àngels que actuaven de missatgers de Jehovà, tal com es troba registrat a les Escriptures Hebrees. Tomàs devia estar familiaritzat amb relats on persones, o de vegades el mateix escriptor del relat, responien o parlaven amb un àngel com si fos Jehovà Déu (Compara-ho amb Gn 16:7-11, 13; 18:1-5, 22-33; 32:24-30; Jt 6:11-15; 13:20-22). Per tant, Tomàs possiblement va anomenar Jesús «Déu meu» en aquest sentit, veient-lo com a representant i portaveu del Déu verdader.
Alguns argumenten que l’ús de l’article definit grec davant de les paraules senyor i déu indica que es refereixen al Déu totpoderós. Però, en aquest context, l’ús de l’article potser només reflecteix la gramàtica grega. En grec podem trobar casos semblants —on un nom acompanyat de l’article definit s’utilitza per dirigir-se a algú— i es pot exemplificar fent una traducció literal d’alguns versets com Lc 12:32 (lit. «el petit ramat»), Col 3:18-4:1 (lit. «les esposes», «els marits», «els fills», «els pares», «els esclaus», «els amos») i 1Pe 3:7 (lit. «els marits»). Així doncs, possiblement l’ús de l’article en aquest cas no és rellevant per determinar què tenia en ment Tomàs quan va fer aquesta afirmació.
(Joan 1:1) Al principi la Paraula existia, i la Paraula estava amb Déu i la Paraula era un déu.
nota d’estudi de nwtsty a Jn 1:1
la Paraula era un déu: O «la Paraula era divina [o “com un déu”]». Amb aquesta afirmació Joan descriu una qualitat o característica de «la Paraula» (en grec ho logos; consulta nota d’estudi la Paraula en aquest verset), és a dir, Jesucrist. La Paraula té una posició elevada perquè és el Fill primogènit de Déu i a través d’ell va crear totes les altres coses, per això se’l descriu com ‘diví, un déu, o un ésser diví’. Molts traductors afavoreixen la traducció «la Paraula era Déu», posant-lo al mateix nivell que el Déu Totpoderós. Tot i això, hi ha bones raons per creure que Joan no estava dient que «la Paraula» i el Déu Totpoderós fossin la mateixa persona. En primer lloc, la frase anterior així com la següent indiquen clarament que «la Paraula» estava «amb Déu». A més, la paraula grega theós apareix tres vegades en els versets 1 i 2. La primera i la tercera vegada, la paraula grega theós va precedida per l’article definit grec, mentre que la segona vegada aquest article no apareix. Molts erudits creuen que el fet que en la segona vegada no aparegui l’article definit davant de theós és un matís important. En aquest context, quan l’article acompanya theós es refereix al Déu Totpoderós. D’altra banda, quan en aquesta construcció gramatical no apareix l’article definit, theós actua com a adjectiu qualitatiu i descriu una característica de «la Paraula». Per aquesta raó, un bon nombre de traduccions en anglès, francès i alemany tradueixen el text de manera similar a la Traducció del Nou Món, transmetent la idea que «la Paraula» era divina, un déu, un ésser diví, de naturalesa divina o com un déu. En la mateixa línia, traduccions antigues de l’Evangeli de Joan als dialectes sahídic i bohàiric de la llengua copta —probablement dels segles III i IV de la n. e.— tradueixen la primera vegada que apareix theós a Jn 1:1 de manera diferent a la segona. Aquestes traduccions destaquen una qualitat de «la Paraula» i indiquen que la seva naturalesa era com la de Déu, però no el fan igual al seu Pare, el Déu totpoderós. D’acord amb aquest verset, Col 2:9 diu que en Crist «es manifesten plenament les qualitats de Déu». I segons 2Pe 1:4 fins i tot els cristians ungits arribarien a «participar de la naturalesa divina». A més, a la Septuaginta la paraula grega theós s’acostuma a utilitzar com equivalent de les paraules hebrees el i elohim, que es tradueixen com «Déu» i, pel que sembla, poden significar ‘Poderós; Fort’. Aquestes paraules hebrees s’utilitzen per referir-se al Déu totpoderós, altres déus i humans. Dir que la Paraula és ‘un déu’ o ‘un poderós’ concorda amb la profecia d’Is 9:6, que profetitzava que el Messies seria anomenat «Déu Poderós» (no «Déu Totpoderós») i que seria el «Pare etern» dels que tinguessin el privilegi de ser els seus súbdits. El zel del seu Pare, «Jahveh dels exèrcits», ho faria possible (Is 9:7).
Lectura de la Bíblia
(Joan 20:1-18) El primer dia de la setmana, Maria Magdalena va arribar a la tomba de bon matí, mentre encara era fosc, i va veure que havien tret la pedra de la tomba. 2 Llavors va anar corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els hi va dir: «S’han endut el Senyor de la tomba, i no sabem on l’han posat». 3 Aleshores Pere i l’altre deixeble van sortir cap a la tomba. 4 Tots dos es van posar a córrer, però l’altre deixeble corria més ràpid que Pere i va arribar-hi primer. 5 Es va ajupir i va veure la roba de lli estesa, però no hi va entrar. 6 Després d’ell, també va arribar Simó Pere. Va entrar a la tomba i hi va veure la roba de lli. 7 Però el mocador amb què li havien embolicat el cap no estava amb l’altra roba, sinó que estava enrotllat en un lloc a part. 8 Llavors també hi va entrar l’altre deixeble, el que havia arribat a la tomba primer, ho va veure i va creure. 9 De fet, encara no havien entès l’Escriptura que deia que ell havia de ressuscitar d’entre els morts. 10 I els deixebles se’n van tornar a casa. 11 Però Maria es va quedar fora, plorant prop de la tomba. Mentre plorava, es va ajupir per mirar dins de la tomba 12 i va veure dos àngels vestits de blanc, asseguts on havia estat el cos de Jesús, un al cap i l’altre als peus. 13 Ells li van dir: «Dona, per què plores?». Ella els hi va contestar: «S’han endut el meu Senyor, i no sé on l’han posat». 14 Després de dir això, es va girar i va veure Jesús allà dret, però no el va reconèixer. 15 Jesús li va dir: «Dona, per què plores? A qui busques?». Ella, pensant-se que era l’home que cuidava l’hort, li va respondre: «Senyor, si te l’has emportat, digue’m on l’has posat i me l’enduré». 16 Jesús li va dir: «Maria!». Al girar-se, ella li va dir en hebreu: «Rabbuni!» (que vol dir «mestre»). 17 Jesús li va dir: «Deixa’m anar, perquè encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digue’ls-hi: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, i al meu Déu, que és el vostre Déu”». 18 Maria Magdalena va anar a trobar els deixebles i els hi va donar la notícia: «He vist el Senyor!». I també els hi va explicar el que ell li havia dit.
12-18 DE NOVEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | FETS 1-3
«La congregació cristiana rep esperit sant»
(Fets 2:1-8) El dia de la festa de la Pentecosta, els deixebles estaven tots junts a la mateixa casa. 2 De sobte, mentre estaven asseguts, es va sentir un soroll del cel, com una ràfega de vent molt forta, que va omplir tota la casa. 3 I se’ls hi van aparèixer unes flames de foc que semblaven llengües, i cada llengua de foc es va col·locar a sobre de cadascun d’ells, 4 i tots es van omplir d’esperit sant i van començar a parlar en diferents idiomes, tal com l’esperit els hi permetia parlar. 5 En aquell moment, a Jerusalem hi havia jueus devots de tots els països del món. 6 Quan es va sentir aquest soroll, es va ajuntar molta gent que estava desconcertada perquè sentien que els deixebles parlaven en els seus idiomes. 7 De fet, estaven sorpresos i admirats, i deien: «Mireu això! ¿No són galileus, tots aquests que parlen? 8 ¿Com és, doncs, que cadascun de nosaltres els sentim parlar en el nostre idioma?
(Fets 2:14) Aleshores Pere es va aixecar amb els onze apòstols, i alçant la veu els hi va dir: «Homes de Judea i tots els que viviu a Jerusalem, escolteu atentament això que us dic.
(Fets 2:37, 38) Quan van escoltar això, van sentir molts remordiments i van preguntar a Pere i als altres apòstols: «Germans, què hem de fer?». 38 Pere els hi va contestar: «Penediu-vos i bategeu-vos en el nom de Jesucrist perquè se us perdonin els pecats, i rebreu l’esperit sant que Déu dóna generosament.
(Fets 2:41) Els que van acceptar de bona gana el que Pere havia dit es van batejar, i en aquell dia unes 3.000 persones es van afegir al nombre de deixebles.
(Fets 2:42-47) I van continuar aprenent dels apòstols, compartint el que tenien, menjant junts i orant. 43 De fet, els apòstols van fer molts miracles i senyals, i tothom va sentir un gran respecte per Déu. 44 Tots els que es van fer creients estaven junts i compartien tot el que tenien, 45 venien els seus béns i les seves propietats, i repartien els diners entre tots, segons el que necessitava cadascú. 46 Dia rere dia es reunien tots junts al temple, menjaven en diferents cases i compartien el seu menjar amb alegria i amb un cor sincer, 47 alabaven Déu i tenien el favor de la gent. I cada dia Jehovà afegia al grup dels creients les persones que se salvaven.
w86 1/12 p. 29 § 4, 5, 7
Donacions que alegren el cor
El dia que es va formar la congregació cristiana l’any 33 de la n. e., les tres mil persones que s’acabaven de batejar van compartir el que tenien, i van menjar i orar junts. Per què ho van fer? Per enfortir la seva nova fe, al «continuar aprenent dels apòstols» (Fets 2:41, 42).
Els jueus i els prosèlits que havien vingut a Jerusalem havien planejat quedar-se només durant la festa de la Pentecosta. Però aquells que es van fer cristians van voler quedar-se i aprendre més per enfortir la seva nova fe. Com a conseqüència, no hi havia prou aliment i allotjament per a tothom. Alguns dels visitants no tenien suficients recursos, mentre que a d’altres els sobraven. Així que temporalment es va fer un fons comú i es va distribuir entre aquells que ho necessitaven (Fets 2:43-47).
Vendre propietats per després compartir els beneficis amb la resta era estrictament voluntari. Ningú estava obligat a donar o vendre, i tampoc es promovia la pobresa. L’objectiu no era que els rics venguessin totes les seves propietats i es fessin pobres. Més aviat, com que es compadien de la situació en què es trobaven els seus companys en aquell moment, van vendre algunes propietats i van donar el que en van obtenir per tal de promoure els interessos del Regne (compara-ho amb 2 Corintis 8:12-15).
Descobreix perles espirituals
(Fets 3:15) Vau matar aquell que va ser escollit per donar vida, però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, i nosaltres en som testimonis.
it-2 p.88 § 1
Jesucrist
«El Representant Principal de la vida.» Gràcies a la bondat immerescuda del seu Pare, Jesús va oferir com a sacrifici la seva vida humana perfecta. Això va fer possible que un grup escollit dels seus seguidors regnessin amb ell al cel i que els humans puguin viure a la terra sota aquest Regne (Mt 6:10; Jn 3:16; Ef 1:7; He 2:5). D’aquesta manera, Jesús es va convertir en «el Representant Principal de la vida» per a tota la humanitat (Fe 3:15, nota). El terme grec que s’utilitza aquí significa en essència ‘líder principal’. A Fets 7:27, 35 apareix una paraula relacionada amb aquest terme que aplica a Moisès com a «governant» d’Israel.
(Fets 3:19) »Per tant, penediu-vos i canvieu la vostra manera d’actuar perquè els vostres pecats siguin esborrats, i així Jehovà us donarà pau
Un Déu «disposat a perdonar»
14 El perdó de Jehovà també es descriu a Fets 3:19: «Penediu-vos, doncs, i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats». Aquesta última frase prové d’un verb grec que significa «fer desaparèixer, [...] cancel·lar o eliminar». D’acord amb alguns entesos en la matèria, la imatge que expressa és la d’esborrar el que s’ha escrit. Però, com? La tinta que s’utilitzava en l’antiguitat era una mescla de carbó, goma i aigua. Poc després d’escriure amb aquella tinta, la persona ho podia esborrar amb una esponja humida. Quina manera tan bonica d’il·lustrar la misericòrdia de Jehovà! Quan Déu perdona, és com si agafés una esponja i esborrés els pecats.
Lectura de la Bíblia
(Fets 2:1-21) El dia de la festa de la Pentecosta, els deixebles estaven tots junts a la mateixa casa. 2 De sobte, mentre estaven asseguts, es va sentir un soroll del cel, com una ràfega de vent molt forta, que va omplir tota la casa. 3 I se’ls hi van aparèixer unes flames de foc que semblaven llengües, i cada llengua de foc es va col·locar a sobre de cadascun d’ells, 4 i tots es van omplir d’esperit sant i van començar a parlar en diferents idiomes, tal com l’esperit els hi permetia parlar. 5 En aquell moment, a Jerusalem hi havia jueus devots de tots els països del món. 6 Quan es va sentir aquest soroll, es va ajuntar molta gent que estava desconcertada perquè sentien que els deixebles parlaven en els seus idiomes. 7 De fet, estaven sorpresos i admirats, i deien: «Mireu això! ¿No són galileus, tots aquests que parlen? 8 ¿Com és, doncs, que cadascun de nosaltres els sentim parlar en el nostre idioma? 9 Els que estem aquí som parts, medes, elamites, de Mesopotàmia, de Judea, de Capadòcia, del Pont, de la província d’Àsia, 10 de Frígia, de Pamfília, d’Egipte, de les regions de Líbia que estan a prop de Cirene, visitants de Roma, tant jueus com prosèlits, 11 cretencs i àrabs, i els sentim parlar en els nostres idiomes sobre les coses meravelloses que Déu fa». 12 Tots ells estaven admirats i perplexos, i es deien els uns als altres: «Què vol dir tot això?». 13 Però d’altres se’n burlaven i deien: «Estan borratxos!». 14 Aleshores Pere es va aixecar amb els onze apòstols, i alçant la veu els hi va dir: «Homes de Judea i tots els que viviu a Jerusalem, escolteu atentament això que us dic. 15 Aquesta gent no està borratxa, com vosaltres us penseu, perquè són les nou del matí, 16 sinó que s’està complint el que el profeta Joel va dir: 17 “Déu diu: ‘Als últims dies, vessaré el meu esperit sobre tota classe de persones, i els vostres fills i les vostres filles profetitzaran, els vostres joves veuran visions i els vostres vells tindran somnis. 18 I en aquells dies també vessaré el meu esperit sobre els meus esclaus i les meves esclaves, i profetitzaran. 19 I faré senyals al cel i miracles a la terra: sang, foc i núvols de fum. 20 El sol s’enfosquirà i la lluna es tornarà vermella com la sang abans que vingui el gran i gloriós dia de Jehovà. 21 I tots els que invoquen el nom de Jehovà se salvaran’”.
19-25 DE NOVEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | FETS 4, 5
«Van seguir parlant amb valentia de la paraula de Déu»
(Fets 4:5-13) L’endemà, els dirigents, els ancians i els escribes es van reunir a Jerusalem 6 amb Anàs, que era el sacerdot principal, Caifàs, Joan, Alexandre i tots els familiars del sacerdot principal. 7 Llavors van posar Pere i Joan al mig i els van començar a interrogar: «Amb quina autoritat o en nom de qui heu fet això?». 8 Aleshores Pere, ple d’esperit sant, els hi va dir: «Dirigents del poble i ancians, 9 ens interrogueu sobre la bona obra que hem fet per aquest home coix i com s’ha curat. 10 Doncs bé, que tots vosaltres i tot el poble d’Israel sapigueu que aquest home que està aquí dret davant vostre s’ha curat per mitjà del nom de Jesucrist de Natzaret, a qui vau executar en un pal, però que va ser ressuscitat per Déu d’entre els morts. 11 Aquesta és “la pedra que vosaltres, els constructors, vau considerar insignificant i que s’ha convertit en la pedra principal”. 12 A més, a part d’ell, no ens pot salvar ningú més, perquè Déu no ha donat als homes cap altre nom sota el cel pel qual ens puguem salvar». 13 Quan van veure la valentia de Pere i Joan, i que eren homes senzills i amb pocs estudis, es van sorprendre molt, i es van adonar que havien estat amb Jesús.
w08 1/9 p. 15, requadre
De la paraula al text sagrat: l’escriptura i els cristians del primer segle
Eren analfabets els apòstols?
Quan els governants i els ancians de Jerusalem «van veure la valentia de Pere i Joan, i que eren homes senzills i amb pocs estudis, es van sorprendre molt» (Fe 4:13). De debò eren analfabets o tenien pocs estudis els apòstols? En relació amb aquesta afirmació, un diccionari bíblic explica: «És poc probable que aquests termes s’utilitzessin en sentit literal com si Pere [i Joan] no tinguessin estudis i no sabessin llegir o escriure. Simplement estaven reconeixent la gran diferència de classe social que hi havia entre els jutges i els apòstols» (The New Interpreter’s Bible).
w08 15/5 p. 30 § 6
Punts destacats del llibre de Fets
4:13. Eren analfabets o sense estudis Pere i Joan? No, en absolut. Els van descriure com «homes senzills i amb pocs estudis» perquè no havien rebut formació religiosa a escoles rabíniques.
(Fets 4:18-20) Llavors els van cridar i els hi van ordenar que no diguessin ni ensenyessin res en el nom de Jesús. 19 Però Pere i Joan els hi van contestar: «Jutgeu vosaltres mateixos si és just davant de Déu obeir-vos a vosaltres en lloc d’obeir-lo a ell. 20 Però nosaltres no podem deixar de parlar de tot el que hem vist i sentit».
(Fets 4:23-31) Després de ser alliberats van anar a trobar els altres deixebles i els hi van explicar el que els sacerdots principals i els ancians els hi havien dit. 24 Quan ho van sentir, van fer una oració a Déu tots junts, i van dir: «Senyor Sobirà, tu ets qui ha creat el cel, la terra, el mar i tot el que hi ha en ells; 25 i amb el teu esperit sant i per boca del teu servidor David, el nostre avantpassat, vas dir: “Per què s’han revoltat les nacions, i els pobles pensen coses buides? 26 Els reis de la terra s’han preparat per alçar-se contra Jehovà i el seu ungit, i els governants s’han aliat contra ells”. 27 I certament, Herodes i Ponç Pilat, així com gent de les altres nacions i gent d’Israel, es van aliar en aquesta ciutat contra Jesús, el teu sant servidor, a qui vas ungir, 28 per fer allò que el teu poder i la teva voluntat ja havien determinat que passaria. 29 Si us plau, Jehovà, mira com ens amenacen i permet que els teus esclaus continuïn predicant la teva paraula amb valentia, 30 mentre utilitzes el teu poder per curar i fas senyals i miracles per mitjà del nom del teu sant servidor, Jesús». 31 I quan van haver orat intensament, la casa on estaven reunits va ser sacsejada, i tots ells es van omplir d’esperit sant i van continuar predicant la paraula de Déu amb valentia.
it-1 p. 160 § 7
Apòstol
Activitat a la congregació cristiana. Quan els apòstols van rebre l’esperit de Déu a la Pentecosta es van enfortir. Els cinc primers capítols de Fets dels Apòstols confirmen que els apòstols van declarar les bones notícies i van parlar de la resurrecció de Jesús amb valentia, tot i que els governants els van empresonar, maltractar i amenaçar de mort. Els primers dies després de la Pentecosta, els apòstols amb l’ajuda de l’esperit sant van portar la davantera a la predicació i, com a resultat, la congregació cristiana va experimentar un gran creixement (Fe 2:41; 4:4). Primer es van centrar en predicar a Jerusalem, després a Samària i, amb el temps, pel món que es coneixia en aquell moment (Fe 5:42; 6:7; 8:5-17, 25; 1:8).
Descobreix perles espirituals
(Fets 4:11) Aquesta és “la pedra que vosaltres, els constructors, vau considerar insignificant i que s’ha convertit en la pedra principal”.
it-1 p. 662 § 4
Pedra principal
Salm 118:22 revela que la pedra que van rebutjar els constructors arribaria a ser «cap de cantonada» (en hebreu roix pinnà). Jesús va citar aquesta profecia al parlar de «la pedra principal» (en grec kefalé gonias, cap de cantonada o d’angle) i la va aplicar a si mateix (Mt 21:42; Mc 12:10, 11; Lc 20:17). Tal com la pedra més alta d’un edifici es veu a la vista, Jesucrist és la pedra que corona la congregació cristiana d’ungits, que és comparable a un temple espiritual. Pere també va aplicar Salm 118:22 a Crist al mostrar que era «la pedra» que els homes van rebutjar però que Déu va escollir per convertir-se en «la pedra principal» (Fe 4:8-12; consulta també 1Pe 2:4-7).
(Fets 5:1) Un home que es deia Ananies, juntament amb la seva dona Safira, van vendre una propietat.
Pere i Ananies van dir mentides. Què n’aprenem?
Ananies i la seva dona van vendre un camp per aconseguir diners i ajudar aquests nous deixebles. Quan Ananies va dur els diners als apòstols, els va dir que aquells diners eren tot el que havia aconseguit de la venda. Però era mentida, perquè s’havia guardat una part per a ell. Déu li va fer saber aquesta mentida a Pere, qui va dir a Ananies: «No has mentit als homes, sinó a Déu». Llavors, Ananies va caure mort. Tres hores més tard va arribar Safira, qui encara no sabia què li havia passat al seu marit, i també va mentir. Igual que Ananies, va caure morta.
Lectura de la Bíblia
(Fets 5:27-42) Llavors els van portar davant del Sanedrí, i el gran sacerdot els hi va dir: 28 «Us vam ordenar que deixéssiu d’ensenyar sobre aquest nom, però vosaltres heu omplert Jerusalem amb la vostra ensenyança, i esteu decidits a fer caure la sang d’aquest home sobre nosaltres». 29 I Pere i els altres apòstols van contestar: «Hem d’obeir Déu abans que als homes. 30 El Déu dels nostres avantpassats ha ressuscitat Jesús, a qui vosaltres vau matar, penjant-lo en un pal. 31 Déu l’ha exalçat a la seva dreta com a Representant Principal i Salvador perquè Israel es penedeixi i els seus pecats siguin perdonats. 32 I nosaltres som testimonis de tot això, i també ho és l’esperit sant que Déu ha donat a aquells que el consideren el seu governant i l’obeeixen». 33 Quan ells van escoltar tot això, es van enrabiar molt i els volien matar. 34 Però un fariseu que es deia Gamaliel, un mestre de la Llei molt respectat per tot el poble, es va aixecar enmig del Sanedrí i va ordenar que fessin sortir un moment els apòstols. 35 Llavors va dir: «Israelites, aneu amb compte amb el que voleu fer amb aquests homes. 36 Per exemple, fa un temps es va aixecar Teudes, dient que era algú, i uns 400 homes es van unir al seu grup. Però quan el van matar, tots els que el seguien es van dispersar, i tot va acabar en no res. 37 Després d’ell, durant els dies del cens, es va aixecar Judes el Galileu i va convèncer alguns perquè el seguissin. Aquest home també va morir, i tots els que el seguien es van dispersar. 38 Per tot això, us dic que no us fiqueu amb aquests homes; deixeu-los estar. Perquè si el que planegen o el que estan fent ve dels homes, no arribarà enlloc, 39 però si ve de Déu, no aconseguireu parar-los. Aneu amb compte, no fos cas que us trobéssiu lluitant contra Déu». 40 I ells van fer cas del seu consell. Aleshores van cridar els apòstols, els van assotar i els hi van ordenar que deixessin de parlar del nom de Jesús, i llavors els van deixar anar. 41 Els apòstols van sortir molt contents del Sanedrí, perquè havien estat considerats dignes de patir per causa del nom de Jesús. 42 I cada dia, al temple i casa per casa, no deixaven d’ensenyar i d’anunciar les bones notícies sobre el Crist, Jesús.
26 DE NOVEMBRE-2 DE DESEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | FETS 6-8
«Es posa a prova la nova congregació cristiana»
(Fets 6:1) Per aquells dies, cada vegada hi havia més deixebles, i els jueus que parlaven grec es van començar a queixar dels jueus que parlaven hebreu, perquè les seves viudes no rebien la ració de menjar que es repartia cada dia.
bt p. 41 § 17
«Hem d’obeir Déu com a governant»
17 La nova congregació ara s’enfrontava a un perill subtil que l’amenaçava des de dins. Molts dels deixebles que s’havien batejat estaven visitant Jerusalem i volien aprendre més abans de tornar a casa. Els deixebles que vivien a Jerusalem van decidir fer donacions per proporcionar-los menjar i qualsevol altra necessitat (Fe. 2:44-46; 4:34-37). En aquell moment, va sorgir una situació una mica delicada. Les viudes de parla grega «no rebien la ració de menjar que es repartia cada dia» (Fe. 6:1), mentre que les viudes de parla hebrea sí que la rebien. Sembla que es tractava d’un problema de discriminació. Poques situacions poden crear tantes divisions com aquesta.
(Fets 6:2-7) Per això, els Dotze van reunir tots els deixebles i van dir: «No està bé que deixem d’ensenyar la paraula de Déu per servir menjar a les taules. 3 Per tant, germans, escolliu d’entre vosaltres set homes de confiança, que estiguin plens d’esperit i de saviesa, i els hi encarregarem aquesta feina. 4 I nosaltres ens dedicarem a l’oració i a ensenyar la paraula de Déu». 5 Aquesta proposta va agradar a tots els deixebles, i van escollir Esteve, que tenia una fe molt forta i estava ple d’esperit sant, i també Felip, Pròcor, Nicanor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un prosèlit d’Antioquia. 6 I els van portar als apòstols, i aquests, després d’orar, els hi van imposar les mans. 7 Com a resultat, la paraula de Déu es va continuar estenent i, a Jerusalem, el nombre de deixebles cada vegada augmentava més, i molts sacerdots també es van fer creients.
bt p. 42 § 18
«Hem d’obeir Déu com a governant»
18 Els apòstols, actuant com a consell rector de la congregació que estava en ple creixement, van reconèixer que no estava bé que deixessin «d’ensenyar la paraula de Déu per servir menjar a les taules» (Fe. 6:2). Per tal de solucionar el problema, els apòstols van recomanar als deixebles que busquessin set homes «plens d’esperit i de saviesa» i els van encarregar «aquesta feina» (Fe. 6:3). Es necessitaven homes qualificats, ja que probablement aquesta feina no només implicava repartir el menjar sinó també gestionar els diners, comprar provisions i guardar-ne un registre detallat. Tots aquests homes tenien noms grecs, i això potser va ajudar les viudes gregues a acceptar-los. Després d’analitzar-ho sota oració, els apòstols van nomenar set homes i els van confiar «aquesta feina».
(Fets 7:58-8:1) Després de treure’l fora de la ciutat, el van començar a apedregar. I els testimonis que l’havien acusat van deixar els seus mantells als peus d’un jove que es deia Saule. 59 Mentre l’apedregaven, Esteve va clamar: «Jesús, Senyor meu, t’entrego la meva vida». 60 Aleshores es va agenollar i va cridar molt fort: «Jehovà, no els hi tinguis en compte aquest pecat». I després de dir això, va morir.
8 Saule va aprovar l’assassinat d’Esteve. I des d’aquell dia, va començar una gran persecució contra la congregació de Jerusalem, i tots els deixebles, excepte els apòstols, es van dispersar per les regions de Judea i Samària.
Descobreix perles espirituals
(Fets 6:15) I tots els que estaven asseguts al Sanedrí van mirar fixament Esteve, i van veure que la seva cara era com la cara d’un àngel.
bt p. 45 § 2
Esteve «estava ple del favor i del poder de Déu»
2 El rostre d’Esteve en aquest moment és sorprenent. Els jutges se’l miren fixament i veuen que la seva cara és «com la cara d’un àngel» (Fe. 6:15). Com que els àngels porten missatges de Déu, és normal que no tinguin por i mostrin pau i serenitat. I el mateix li passa a Esteve; fins i tot aquells jutges plens d’odi ho poden veure. Com pot estar tan serè?
(Fets 8:26-30) Però un àngel de Jehovà li va dir a Felip: «Aixeca’t i vés cap al sud, al camí que baixa de Jerusalem a Gaza». (Aquest camí està al desert.) 27 Així doncs, Felip es va aixecar i hi va anar. I va veure un eunuc etíop, que era un alt funcionari sota les ordres de Candace, la reina dels etíops, i que estava a càrrec de tot el seu tresor. Aquest home havia anat a Jerusalem a adorar Déu, 28 i ara tornava al seu país. Estava assegut al seu carruatge i llegia en veu alta el llibre del profeta Isaïes. 29 Llavors, l’esperit sant li va dir a Felip: «Vés i apropa’t al carruatge». 30 Felip va córrer fins al carruatge i va sentir que l’eunuc llegia en veu alta el llibre del profeta Isaïes, i li va dir: «¿Entens el que estàs llegint?».
bt p. 58 § 16
«Li va parlar de les bones notícies sobre Jesús»
16 Els cristians d’avui dia tenim el privilegi de participar en la mateixa obra que va fer Felip. Sovint, podem compartir el missatge del Regne amb aquells que coneixem de manera informal, com per exemple quan viatgem. En moltes ocasions, sembla que no és casualitat trobar algú de cor sincer. I és d’esperar; la Bíblia indica clarament que els àngels dirigeixen la predicació perquè el missatge arribi «a tota nació, tribu, llengua i poble» (Ap. 14:6). Justament Jesús va predir que els àngels dirigirien la predicació. A la paràbola del blat i la mala herba, Jesús diu que durant el temps de la sega —la part final de l’època— «els segadors són els àngels». I afegeix que aquests àngels «trauran del seu Regne tots els que fan caure en el pecat i els que fan el mal» (Mt. 13:37-41). A més, els àngels també reuneixen aquells que Jehovà vol atraure a la seva organització: els que tenen l’esperança d’heretar el Regne celestial, i més tard «una gran multitud» formada per «altres ovelles» (Ap. 7:9; Jn. 6:44, 65; 10:16).
Lectura de la Bíblia
(Fets 6:1-15) Per aquells dies, cada vegada hi havia més deixebles, i els jueus que parlaven grec es van començar a queixar dels jueus que parlaven hebreu, perquè les seves viudes no rebien la ració de menjar que es repartia cada dia. 2 Per això, els Dotze van reunir tots els deixebles i van dir: «No està bé que deixem d’ensenyar la paraula de Déu per servir menjar a les taules. 3 Per tant, germans, escolliu d’entre vosaltres set homes de confiança, que estiguin plens d’esperit i de saviesa, i els hi encarregarem aquesta feina. 4 I nosaltres ens dedicarem a l’oració i a ensenyar la paraula de Déu». 5 Aquesta proposta va agradar a tots els deixebles, i van escollir Esteve, que tenia una fe molt forta i estava ple d’esperit sant, i també Felip, Pròcor, Nicanor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un prosèlit d’Antioquia. 6 I els van portar als apòstols, i aquests, després d’orar, els hi van imposar les mans. 7 Com a resultat, la paraula de Déu es va continuar estenent i, a Jerusalem, el nombre de deixebles cada vegada augmentava més, i molts sacerdots també es van fer creients. 8 I Esteve, que estava ple del favor i del poder de Déu, feia grans miracles i senyals entre el poble. 9 Però es van presentar alguns del grup anomenat Sinagoga dels lliberts, i alguns de Cirene, d’Alexandria, de Cilícia i d’Àsia, per discutir amb Esteve. 10 Però no van ser capaços d’anar en contra de la saviesa i l’esperit amb què parlava. 11 Per això, van convèncer en secret alguns homes perquè diguessin: «L’hem sentit blasfemar contra Moisès i contra Déu». 12 I van incitar el poble, els ancians i els escribes, i van venir d’improvís, van agafar Esteve a la força i el van portar al Sanedrí. 13 També van presentar testimonis falsos, que van dir: «Aquest home no deixa de parlar contra aquest lloc sant i contra la Llei. 14 Per exemple, li hem sentit dir que aquest Jesús de Natzaret destruirà aquest lloc i canviarà les lleis que vam rebre de Moisès». 15 I tots els que estaven asseguts al Sanedrí van mirar fixament Esteve, i van veure que la seva cara era com la cara d’un àngel.