«El meu fill estimat i fidel en el Senyor»

TIMOTEU caminava fent passes llargues i sense parar pel camí que l’allunyava de casa; estava entusiasmat pensant en el que li esperava. Els seus companys anaven davant creuant pels camps que Timoteu coneixia tan bé. Darrere seu, s’anava desdibuixant a poc a poc la ciutat de Listra, que estava situada al cim d’un turó de la vall. Timoteu somreia al pensar en com la seva mare i la seva àvia el miraven amb orgull i dissimulaven les seves llàgrimes mentre marxava. Es giraria per dir adéu una última vegada?

L’apòstol Pau mirava sovint Timoteu i somreia per donar-li ànims. Sabia que aquest jove havia de superar la timidesa, però estava content de veure el seu entusiasme. Timoteu era bastant jove, probablement sortia de l’adolescència o ja tenia uns vint anys. Sentia profund respecte i afecte per Pau, i ara seguia aquest enèrgic i fidel home en un viatge que el portaria centenars de quilòmetres lluny de casa. Viatjarien a peu i en vaixell, i pel camí trobarien moltíssims perills. Timoteu no sabia amb certesa si tornaria a veure casa seva.

Què va dur aquest jove a escollir una vida com aquesta? Valia la pena fer tants sacrificis? Què n’obtindria? Què podem aprendre de la fe de Timoteu?

Remuntem-nos dos o tres anys enrere i suposem que, segons sembla, Listra era la ciutat natal de Timoteu. Era una ciutat rural situada en una vall retirada i frondosa. Tot i que els seus habitants devien entendre el grec, encara parlaven l’idioma local, el licaoni. Un dia, es va formar un gran rebombori en aquella tranquil·la ciutat. Dos missioners, l’apòstol Pau i el seu company de viatge, Bernabé, venien d’Iconi, una ciutat més gran i propera. Mentre predicaven, Pau es va fixar en un home coix que va demostrar tenir fe autèntica. Per això Pau va fer un miracle i el va curar (Fets [Actes] 14:5-10).

Evidentment, molts habitants de Listra creien en llegendes locals sobre déus en forma d’homes que havien vingut al seu territori en temps passats. Per tant, van confondre Pau amb Hermes i Bernabé amb Zeus. Amb prou feines aquells dos cristians humils van poder evitar que la gent els hi oferís sacrificis! (Fets 14:11-18.)

Per a unes poquetes persones de Listra, però, aquests visitants no eren déus mitològics pagans; eren persones reals que portaven un missatge meravellós. Per exemple, segurament que Eunice, una jueva casada amb un grec no creient,a i Loida, la mare d’ella, escoltaven Pau i Bernabé plenes d’entusiasme i alegria. Per fi ja estaven aquí les notícies que qualsevol jueu fidel estava desitjant escoltar: el Messies havia arribat i havia complert moltes profecies de les Escriptures que parlaven d’ell!

Imagina el que va suposar per a Timoteu la visita de Pau. «Des de petit» li havien ensenyat a estimar els escrits sagrats de les Escriptures Hebrees (2 Timoteu 3:15). Igual que la seva mare i la seva àvia, tenia clar que Pau i Bernabé deien la veritat sobre el Messies. I pensa en l’home coix que Pau va curar. Des que era un marrec, Timoteu probablement l’havia vist moltíssimes vegades pels carrers de Listra, però ara el veia caminar per primera vegada. Amb raó Eunice i Loida es van fer cristianes, igual que Timoteu. Fins al dia d’avui, avis i pares poden aprendre molt de l’exemple de Loida i Eunice. Podeu ser una influència positiva per als jovenets?

Els nous cristians de Listra devien estar molt emocionats al conèixer l’esperança que tenien els seguidors de Crist. Però també van aprendre que la vida del cristià tindria un preu. Els fanàtics opositors jueus d’Iconi i Antioquia van entrar a la ciutat i van aconseguir posar aquelles persones tan volubles en contra de Pau i Bernabé. Poc després, una multitud violenta perseguia Pau i li tirava pedres. El van colpejar tantes vegades que finalment va caure a terra i el van arrossegar fora de la ciutat, pensant-se que era mort (Fets 14:19).

No obstant això, els deixebles de Listra van anar a buscar Pau i es van posar al seu voltant. Segur que van respirar més tranquils al veure que Pau es despertava, s’aixecava i amb valentia tornava a Listra! Al dia següent, ell i Bernabé van marxar cap a Derbe per seguir predicant. Després de fer més deixebles en aquella ciutat, van plantar cara al perill i van tornar a Listra. Per quin motiu? Per enfortir els deixebles i per animar-los «a perseverar en la fe». Imagina el jove Timoteu posant uns ulls com unes taronges mentre Pau i Bernabé ensenyaven a aquells cristians que la seva gloriosa esperança compensava totes les adversitats que haurien d’afrontar. També els hi van dir: «Ens cal entrar en el regne de Déu a través de moltes afliccions» (Fets 14:20-22).

Timoteu havia vist que Pau vivia d’acord amb aquelles paraules. Era capaç de patir persecució amb valentia per poder compartir les bones notícies amb els altres. Per tant, Timoteu sabia que si seguia el seu exemple es guanyaria l’oposició dels habitants de Listra, i potser també la del seu pare. Però aquest jove no estava disposat a permetre que aquestes pressions afectessin la seva decisió de servir Déu. Avui, hi ha molts joves que pensen igual. Busquen l’amistat de persones que tenen una fe forta, persones que els animaran i enfortiran. I no deixen que l’oposició els impedeixi servir el Déu verdader!

Com hem dit abans, és probable que Pau tornés a Listra dos o tres anys després. Imagina que emocionats estaven a casa de Timoteu quan Pau va arribar, aquest cop acompanyat per Siles. Segur que Pau també estava molt content. Podia veure el fruit de les llavors de la veritat que havia plantat a Listra. Per exemple, Loida i la seva filla Eunice ara eren dues cristianes fidels plenes de «fe sincera», una qualitat que Pau admirava molt (2 Timoteu 1:5, BCI). I què podem dir del jove Timoteu?

Pau va veure que, des de la seva visita anterior, aquest jove havia fet un magnífic progrés. Els germans de Listra «parlaven molt bé d’ell», però també els d’Iconi, i això que estaven a trenta-dos quilòmetres al nord-est (Fets 16:2, BEC). Com s’havia fet Timoteu aquest bon nom?

«Les Sagrades Escriptures» que la seva mare i la seva àvia li havien ensenyat «des de petit» incloïen consells assenyats i pràctics per als joves (2 Timoteu 3:15). Vegem-ne un exemple: «Recorda’t del teu Creador, els dies de la teva joventut» (Eclesiastès 12:1, MM). Aquestes paraules van tenir un significat més profund per a Timoteu després que es fes cristià. Va entendre que la millor manera de recordar-se del seu Magnífic Creador era parlar de les bones notícies de Crist, el Fill de Déu. Amb el temps, Timoteu va superar la timidesa i va parlar amb valentia sobre les bones notícies de Jesucrist.

Els homes que tenien responsabilitats a les congregacions es van adonar que Timoteu havia progressat molt. Sens dubte, estaven encantats de veure com aquest jove enfortia i animava tots els qui tenia al voltant. I encara més important, Jehovà també s’havia fixat en ell. Déu va inspirar algunes profecies sobre Timoteu, potser relacionades amb el servei que algun dia faria a moltes congregacions. Quan Pau va visitar Listra, va veure que Timoteu podria ser un bon company en els seus viatges missionals. Els germans locals hi van estar d’acord i li van imposar les mans; això significava que li assignaven un privilegi especial (1 Timoteu 1:18; 4:14).

Timoteu devia quedar impressionat per la confiança que havien posat en ell, però va acceptar amb humilitat aquella gran responsabilitat. Estava preparat per marxar.b Com va reaccionar el pare no creient de Timoteu al saber que el seu fill hauria de viatjar d’un lloc a un altre com a missioner? Probablement s’havia imaginat el seu futur de manera ben diferent. I la seva mare i la seva àvia? Es reflectia en la cara d’aquelles dones la satisfacció que sentien, a la vegada que intentaven dissimular la preocupació que tenien per la seguretat d’ell? És molt comprensible.

El cert és que Timoteu va marxar. El matí del qual hem parlat al principi d’aquest article va iniciar una vida itinerant amb l’apòstol Pau. Mentre deixava Listra enrere, cada cruixit de les pedretes sota les seves sandàlies i el xiuxiueig de l’herba que trepitjava significava una altra passa cap a un món desconegut i lluny de casa. Després d’un dia de molt caminar, els tres homes van arribar a Iconi. Timoteu va començar a observar com Pau i Siles transmetien les últimes instruccions del consell rector de Jerusalem i s’esforçaven de valent per enfortir la fe dels creients d’Iconi (Fets 16:4, 5). Però això només era el principi.

Després de visitar les congregacions de Galàcia, els missioners van deixar les amples calçades romanes i van caminar centenars de quilòmetres a través dels extensos altiplans de Frígia, primer en direcció nord i més tard cap a l’oest. Seguint la guia de l’esperit sant van anar a Troas i allà es van embarcar cap a Macedònia (Fets 16:6-12). Fins aquell moment del viatge, Pau havia vist el bon servei que Timoteu podia fer. Per això el va deixar a Berea amb Siles (Fets 17:14). Fins i tot va enviar aquest jove sol a Tessalònica. Allà, Timoteu va imitar els exemples que havia observat amb tanta atenció i va poder enfortir els cristians fidels d’aquella ciutat (1 Tessalonicencs 3:1-3).

Pau va escriure de Timoteu: «No tinc ningú del mateix ànim, que es preocupi tan sincerament per les vostres coses» (Filipencs 2:20). Aquesta bona reputació no era per casualitat. Se l’havia guanyat a pols: amb el seu treball dur, la seva humilitat i el seu aguant fidel a pesar de moltes dificultats. Quin exemple tan excepcional per als joves d’avui dia! No oblidis mai que pots crear la teva pròpia reputació. Si ets jove, tens la meravellosa oportunitat de fer-te un bon nom posant Jehovà Déu en primer lloc i tractant els altres amb bondat i respecte.

Timoteu va treballar durant uns catorze anys amb l’apòstol Pau, el seu amic. Junts van compartir molts perills i alegries (2 Corintis 11:24-27). En algun moment, van empresonar Timoteu a causa de la seva fe (Hebreus 13:23). Igual que Pau, també estimava profundament els germans i es preocupava sincerament per ells. Amb raó Pau li va escriure: «Tinc presents les teves llàgrimes» (2 Timoteu 1:4, BCI). Igual que Pau, sembla que Timoteu havia après a plorar amb els qui ploraven, a posar-se en el seu lloc i així els podia animar i consolar millor (Romans 12:15). Que bo que aprenguem a fer el mateix!

Amb el temps, Timoteu va arribar a ser un excel·lent superintendent cristià. Pau li va confiar la responsabilitat d’encoratjar i animar les congregacions. A més, havia de nomenar ajudants de congregació i ancians a aquells qui reunissin els requisits per ser-ho (1 Timoteu 5:22).

Pau s’estimava Timoteu com si fos el seu fill i per això li donava consells útils, com ara que seguís valorant la responsabilitat tan especial que havia rebut i continués progressant (1 Timoteu 4:15, 16). També el va animar que no deixés que la seva joventut, i potser la seva timidesa, l’impedissin mantenir-se ferm per fer el correcte quan fos necessari (1 Timoteu 1:3; 4:6, 7, 11, 12). Fins i tot el va aconsellar sobre els problemes de salut que patia amb freqüència, possiblement mal d’estómac (1 Timoteu 5:23).

Pau sabia que la seva mort era imminent; aviat seria executat. Va enviar una última carta inspirada a Timoteu amb aquestes commovedores paraules: «Afanya’t a venir a mi ben aviat» (2 Timoteu 4:9). Pau s’estimava molt Timoteu, parlava d’ell com «el meu fill estimat i fidel en el Senyor» (1 Corintis 4:17, BEC). No és estrany que volgués tenir el seu amic tan a prop ara que s’acostava la seva fi. Pregunta’t: «Quan els altres passen per moments difícils, em veuen com una font de consol?».

Va poder arribar a temps Timoteu? No ho sabem. El que sí que sabem és que sempre es va esforçar al màxim per consolar i animar Pau i moltes altres persones. Va viure a l’altura del significat del seu nom: «El qui honra Déu». I va deixar un excepcional exemple de fe perquè tots nosaltres, joves o grans, l’imitem.