El poble de Jehovà ‘s’aparta de la impietat’

1. Què ocupa un lloc molt especial en la nostra adoració?

HAS vist alguna vegada el nom de Jehovà inscrit en un edifici públic o en una peça de museu? Segur que et va fer molta il·lusió! Al cap i a la fi, som Testimonis de Jehovà, i el nom personal de Déu ocupa un lloc molt especial en la nostra adoració. No hi ha cap altre grup en tot el món que estigui tan relacionat amb el nom diví com nosaltres. Però també sabem que el privilegi de portar el nom de Déu comporta una gran responsabilitat.

2. Quina responsabilitat comporta el privilegi de ‘pronunciar’ el nom de Déu?

² Utilitzar el nom diví no ens garanteix automàticament l’aprovació de Jehovà; hem de viure en harmonia amb les seves normes morals. Per això la Bíblia ens recorda que el poble de Déu s’ha d’allunyar del mal (Sl. 34:15 [34:14 en NM]). L’apòstol Pau va exposar clarament aquest principi a l’escriure: «Que s’aparti de la impietat tot el qui pronuncia el nom del Senyor» (llegeix 2 Timoteu 2:19). És clar, com a Testimonis de Jehovà, se’ns coneix per ‘pronunciar el nom de Déu’. Però, com podem ‘apartar-nos de la impietat’?

3, 4. Quin text ha intrigat els erudits bíblics durant molt de temps, i per què?

³ Analitzem el context de les paraules de Pau que trobem a 2 Timoteu 2:19. Aquest text parla del «sòlid fonament de Déu» i diu que té impreses dues declaracions. La primera és una cita de Nombres 16:5: «El Senyor coneix els qui li pertanyen» (consulta l’article anterior). La segona declaració, «que s’aparti de la impietat tot el qui pronuncia el nom del Senyor», ha intrigat els erudits bíblics durant molt de temps. Per què?

⁴ Sembla que aquestes últimes paraules de Pau també siguin una cita bíblica, però aparentment no hi ha cap text a les Escriptures Hebrees que coincideixi amb aquesta segona declaració. Així doncs, a què s’estava referint l’apòstol quan va dir: «Que s’aparti de la impietat tot el qui pronuncia el nom del Senyor»? Just abans d’aquesta expressió, Pau havia citat del capítol 16 de Nombres, que explica el relat de la rebel·lió de Corè. Podria estar relacionada la segona declaració amb aquella rebel·lió?

5-7. A quins fets dels dies de Moisès va fer referència Pau quan va escriure 2 Timoteu 2:19? (Mira la imatge del principi.)

⁵ La Bíblia diu que Datan i Abiron, fills d’Eliab, es van unir a Corè per promoure una rebel·lió contra Moisès i Aaron (Nom. 16:1-5). Van mostrar públicament que no respectaven Moisès i van rebutjar l’autoritat que Déu li havia donat. Aquells rebels vivien entre el poble de Jehovà, i allò posava en perill l’espiritualitat dels qui eren fidels. Quan va arribar el moment en què Jehovà havia de fer una distinció entre els seus adoradors lleials i els rebels, va donar una ordre molt clara.

⁶ El relat diu així: «Jahvè va dir a Moisès: “Digues a la comunitat: ‘Separeu-vos del voltant del tabernacle, de Coré, Datan i Abirom’. Moisès s’alçà i anà a trobar Datan i Abirom, i els ancians d’Israel el seguiren: I parlà així a la comunitat: “Us ho demano, allunyeu-vos de les tendes d’aquests homes malvats i no toqueu res d’allò que els pertany, perquè no us perdeu pels seus pecats”. Ells se separaren [immediatament, NM] del voltant del tabernacle ... de Coré, Datan i Abirom» (Nom. 16:23-27). En aquell moment, Jehovà va destruir tots els rebels. En canvi, els adoradors fidels van sobreviure perquè es van allunyar dels rebels, i així van demostrar que ‘s’apartaven de la impietat’.

⁷ Jehovà llegeix els cors i veu la lleialtat ‘dels qui li pertanyen’ (2 Tim. 2:19). Amb tot, els israelites fidels del temps de Moisès van haver d’actuar amb decisió i separar-se dels rebels. Així doncs, quan Pau va escriure «que s’aparti de la impietat tot el qui pronuncia el nom del Senyor», és possible que s’estigués referint al relat de Nombres 16:5, 23-27. Per tant, sembla lògic concloure que les dues declaracions de Pau fan referència als mateixos fets.

8. Per què no n’hi ha prou amb ‘pronunciar’ el nom de Jehovà o formar part de la congregació cristiana?

⁸ Al referir-se als fets que van ocórrer en els dies de Moisès, Pau li estava recordant a Timoteu que havia d’actuar amb decisió per protegir la seva valuosa relació amb Jehovà. Pertànyer a la congregació cristiana no era suficient, així com no havia sigut suficient ‘pronunciar’ el nom de Jehovà en els dies de Moisès. Els adoradors fidels s’han d’apartar de la impietat sense titubejar. Així doncs, què havia de fer Timoteu? I quina lliçó podem extraure nosaltres d’aquest consell inspirat de Pau?

9. Com afectaven la congregació cristiana ‘les discussions estúpides i sense solta ni volta’?

⁹ La Bíblia ens adverteix específicament dels tipus d’impietat que hem de rebutjar. Per exemple, el context immediat de 2 Timoteu 2:19 mostra que Pau va dir a Timoteu que ‘evités les disputes de paraules’ i ‘les paraules vanes’ (llegeix 2 Timoteu 2:14, 16, 23). Hi havia membres de la congregació que promovien ensenyances apòstates, i sembla que d’altres introduïen idees que provocaven disputes. Encara que aquestes idees no fossin del tot antibíbliques, provocaven divisions, baralles i discussions, i feien que a la congregació no hi hagués un ambient saludable en sentit espiritual. És per això que Pau va destacar la importància de ‘defugir les discussions estúpides i sense solta ni volta’.

10. Què hem de fer quan ens trobem cara a cara amb apostasia?

¹⁰ Avui dia no és gaire corrent que hi hagi apòstates a la congregació. Amb tot, si arribem a trobar-nos cara a cara amb ensenyances contràries a la Bíblia, sigui quin en sigui l’origen, les hem de rebutjar immediatament. Seria insensat involucrar-nos en debats amb apòstates, ja sigui en persona, al respondre als seus blogs o de qualsevol altra manera. Fins i tot si la nostra intenció és ajudar-los, mantenir converses amb ells va en contra del consell bíblic que acabem d’analitzar. Com a servents de Jehovà, evitem completament l’apostasia, és a dir, la rebutgem amb decisió.

11. Què pot provocar ‘discussions estúpides’, i com poden donar un bon exemple els ancians?

¹¹ A part de l’apostasia, hi ha altres coses que també poden posar en perill la pau de la congregació. Per exemple, les diferències d’opinió sobre l’entreteniment poden acabar en «discussions estúpides i sense solta ni volta». És evident que, quan alguns promouen entreteniment que viola les normes morals de Jehovà, els ancians no han de fer els ulls grossos simplement per mantenir la pau de la congregació (Sl. 11:5; Ef. 5:3-5). També han d’anar alerta amb no promoure els seus punts de vista personals. De fet, s’han de guiar pel següent consell bíblic dirigit als superintendents cristians: «Pastureu el ramat de Déu que teniu amb vosaltres, no [...] com qui senyoreja damunt les seves possessions, sinó fent-vos models del ramat» (1 Pe. 5:2, 3; llegeix 2 Corintis 1:24).

12, 13. (a) Com escullen els Testimonis de Jehovà l’entreteniment, i quins principis bíblics els guien? (b) Com apliquen els principis bíblics del paràgraf 12 a altres assumptes personals?

¹² Respecte de l’entreteniment, la nostra organització no revisa pel·lícules, llibres o cançons concretes per tal d’establir normes sobre què hem d’evitar. Per què no? La Bíblia anima cadascú de nosaltres a utilitzar les facultats mentals per decidir què està bé i què no (Heb. 5:14). Les Escriptures estableixen principis bàsics que un cristià ha de sospesar a l’hora d’escollir com divertir-se. En tots els àmbits de la nostra vida, l’objectiu és assegurar-nos bé de les coses que Déu accepta (Ef. 5:10). La Bíblia ensenya que els caps de família tenen cert grau d’autoritat i, per tant, poden decidir si un entreteniment no és apte per a la seva família (1 Cor. 11:3; Ef. 6:1-4).a

¹³ Els principis bíblics que acabem de veure no apliquen només a l’entreteniment que escollim. Els punts de vista sobre la roba, la manera d’arreglar-nos, la salut, l’alimentació i altres assumptes personals també poden originar controvèrsies a la congregació. Igualment, doncs, si no es viola cap principi bíblic, els servents de Déu fan bé de no discutir amb altres sobre aquests temes, ja que «no convé que un servent del Senyor es fiqui en baralles, sinó que sigui suau amb tothom» (2 Tim. 2:24).

14. Quina il·lustració de Pau destaca la importància d’apartar-nos de les males companyies?

¹⁴ De quina altra manera ‘s’aparten de la impietat els qui pronuncien el nom del Senyor’? A l’evitar tenir relació estreta amb persones que no segueixen el consell d’apartar-se de la impietat. És interessant que, just després de posar la il·lustració del «sòlid fonament de Déu», Pau utilitzés una altra il·lustració. Va parlar d’«una casa gran» on hi havia, no només «vasos d’or i de plata, sinó també de fusta i de terrissa, i uns per a un ús noble, d’altres per a un ús ordinari» (2 Tim. 2:20, 21). Llavors va advertir els cristians que ‘es purifiquessin’ o s’apartessin dels vasos que eren «per a un ús ordinari», o deshonrós.

15, 16. Què podem aprendre de la il·lustració d’«una casa gran»?

¹⁵ Què significa aquesta il·lustració? Pau va comparar la congregació cristiana a «una casa gran», i cada un dels membres de la congregació a «vasos» o estris de la casa. En una llar acostumem a mantenir separats els estris bruts o contaminats per substàncies perilloses dels estris nets, com ara els que fem servir per cuinar.

¹⁶ De la mateixa manera, per tal de portar vides netes, el poble de Jehovà avui dia ha d’evitar tenir una amistat estreta amb els membres de la congregació que contínuament desobeeixen els principis divins (llegeix 1 Corintis 15:33). Si hem de tenir això en compte amb alguns que formen part de la congregació, encara amb més raó ens hem ‘d’allunyar’, o evitar l’amistat, dels qui no formen part de la congregació, molts dels quals són ‘amics del diner, desobedients als pares, irreligiosos, calumniadors, indomables, enemics del bé, traïdors, amants del plaer més que no pas de Déu’ (2 Tim. 3:1-5).

17. Quina va ser l’actitud dels israelites quan van haver de demostrar que s’oposaven a la impietat?

¹⁷ La Bíblia menciona específicament que, quan es va dir als israelites que se ‘separessin del voltant del tabernacle, de Coré, Datan i Abirom’, el poble de Déu va actuar amb molta decisió; no va dubtar ni ho va posposar. El relat explica que «se separaren [immediatament, NM]» (Nom. 16:24, 27). El text també especifica que els israelites fidels «se separaren del voltant del tabernacle», indicant que se’n van allunyar completament perquè no volien arriscar-se. No van obeir a mitges o per obligació. Es van posar clarament a favor de Jehovà i en contra de la impietat. Quines lliçons aprenem d’aquest exemple?

18. Què es desprèn de l’exhortació de Pau a Timoteu de ‘defugir les passions de la joventut’?

¹⁸ Quan es tracta de protegir la nostra amistat amb Jehovà, hem d’actuar ràpidament i amb decisió. Aquest pensament es desprèn de l’exhortació de Pau a Timoteu de ‘defugir les passions de la joventut’ (2 Tim. 2:22). En aquell temps Timoteu ja era un home adult, potser d’uns trenta anys. Però les insensates «passions de la joventut» no són sempre cosa de joves. Per això, Timoteu havia de ‘defugir’ aquells desitjos. En altres paraules, Timoteu havia ‘d’apartar-se de la impietat’. Jesús va transmetre una idea semblant quan va dir: «Si l’ull t’és ocasió de pecat, treu-te’l i llença’l lluny de tu» (Mt. 18:9). A l’actualitat, els cristians que es prenen seriosament aquest consell actuen amb decisió davant de coses que amenacen la seva espiritualitat, sense dubtar ni posposar-ho.

19. Com han actuat alguns germans amb decisió per protegir-se de perills espirituals?

¹⁹ Alguns germans que van tenir problemes amb l’alcohol abans de batejar-se, han decidit abstenir-se de les begudes alcohòliques. Altres eviten certs tipus d’entreteniment que no tenen per què ser dolents, però que poden alimentar els seus mals desitjos (Sl. 101:3). Per exemple, abans de fer-se Testimoni, a un germà li encantava l’ambient immoral de les festes on anava a ballar. Però després d’aprendre la veritat, ha deixat de ballar fins i tot quan es reuneix amb els germans perquè té por que se li despertin mals desitjos o pensaments impropis del passat. Evidentment, als cristians no se’ls prohibeix beure alcohol, ballar o fer altres coses que no són dolentes en si mateixes. Però s’espera que tots actuem amb decisió i que ens protegim completament dels perills espirituals.

20. Encara que potser no és fàcil ‘apartar-se de la impietat’, què ens dóna confiança i consol?

²⁰ El privilegi de portar el nom de Déu comporta una gran responsabilitat. Ens hem ‘d’apartar de la impietat’ i allunyar-nos del mal (Sl. 34:15 [34:14 en NM]). És clar, no sempre és fàcil, però és molt animador saber que Jehovà sempre estimarà «els qui li pertanyen» i els ‘qui s’aparten de la impietat’ (2 Tim. 2:19; llegeix 2 Paralipòmens [Cròniques] 16:9a).