Què és l’ànima?

La paraula «ànima» a la Bíblia és la traducció de la paraula hebrea néfeix i la paraula grega psikhé. La paraula hebrea significa literalment «ésser que respira», i la paraula grega significa «ésser viu».a L’ànima es refereix, llavors, a tota la criatura, no a alguna cosa del seu interior que sobreviu a la mort del cos. Analitza com la Bíblia mostra que l’ànima humana és la persona completa:

• Quan Déu va crear el primer home, Adam, la Bíblia diu que «l’home esdevingué una ànima vivent» (Gènesi 2:7). Adam no va rebre una ànima, sinó que es va convertir en una ànima vivent, o persona.

• La Bíblia diu que l’ànima es cansa, pot treballar, tenir set o gana, i tocar un mort (Nombres 19:13; Salm 107:9; Proverbis 16:26; 19:15; 25:25). Aquestes accions impliquen la persona sencera.

És immortal l’ànima?

No, l’ànima pot morir. Molts textos bíblics així ho demostren, com per exemple els següents:

• «L’ànima que pequi, ella mateixa morirà» (Ezequiel 18:4, 20).

• A l’antic Israel, quan una persona desobeïa algun aspecte important de la Llei, el càstig que s’imposava era: «Aquesta ànima serà tallada» (Nombres 19:13). És a dir, la persona havia «de morir» (Èxode 31:14).

• A Levític 21:11 i a Nombres 6:6, algunes traduccions de la Bíblia fan servir les expressions «cadàver» o «persona morta» per descriure un mort. En aquests casos, la versió original en hebreu utilitza la paraula néfeix o «ànima».

«Ànima» pot significar «vida»

La Bíblia també fa servir «ànima» com a sinònim de «vida». Per exemple, Job 33:22 utilitza la paraula hebrea per a «ànima» (néfeix) per descriure la «vida». D’igual manera, la Bíblia mostra que l’ànima, o la vida d’una persona, es pot perdre o posar en perill (Nombres 23:10; Jutges 16:16; Jeremies 15:9).

Això ens ajuda a entendre l’expressió «en sortir la seva ànima» que trobem a Gènesi 35:18. Aquesta manera de parlar indica que la vida de la persona s’acaba. Altres traduccions de Gènesi 35:18 fan servir expressions com «en els últims sospirs» (BEC) o «abans d’exhalar el darrer sospir» (BCI).

D’on prové la creença d’una ànima immortal?

Les religions cristianes que creuen en una ànima immortal no han adoptat aquesta ensenyança de la Bíblia, sinó de l’antiga filosofia grega. L’Encyclopædia Britannica diu: «Les referències que la Bíblia fa a l’ànima estan relacionades amb el concepte de la respiració i no fan cap distinció entre l’ànima etèria i el cos físic. Els conceptes cristians d’una dicotomia cos-ànima es van originar amb els grecs de l’antiguitat».

Déu no tolera barrejar cap de les seves ensenyances amb filosofies humanes, com per exemple la creença d’una ànima immortal. De fet, la Bíblia adverteix: «Vigileu que ningú us esclavitzi valent-se de la filosofia i de raonaments falsos i buits. Tot això es basa en tradicions humanes» (Colossencs 2:8).