Encara que altres persones t’hagen maltractat, pots estar segur que Jehovà t’estima i et valora. Si ens sentim «afonats pel desànim», recordem que Jehovà va vore en nosaltres bones qualitats i ens va atraure a ell (Jn. 6:44). De fet, ens estima molt i sempre està a punt per a ajudar-nos. Podem comprendre com se sent Jehovà respecte als qui tenen el cor desfet considerant l’exemple de Jesús. Quan va estar en la terra, Jesús va ser molt amorós i compassiu amb els qui se sentien menyspreats (Mat. 9:9-12). Per exemple, quan una dona que esperava ser sanada d’una malaltia greu li va tocar la roba, Jesús la va consolar i la va encomiar per la seua fe (Marc 5:25-34). Jesús reflectix a la perfecció la personalitat de son Pare (Jn. 14:9). Aixina que podem estar segurs que Jehovà ens valora i es fixa en les nostres bones qualitats, com la nostra fe i l’amor que sentim per ell. w24.10 pàg. 7 ¶ 4, 5

Al llarg de la seua vida, David va afrontar situacions difícils que el feren derramar moltes llàgrimes. Va haver d’aguantar l’odi de molta gent i, fins i tot, la traïció d’alguns familiars i amics (1 Sam. 19:10, 11; 2 Sam. 15:10-14, 30). En cert moment, va escriure: «Estic esgotat de tants gemecs, tota la nit no pare de plorar, deixe el llit amerat de llàgrimes» (Sal. 6:7 [v. 6 TNM]). A pesar de les adversitats que va afrontar, David estava convençut que Jehovà l’estimava. Ell va escriure: «El Senyor escolta el meu plor» (Sal. 6:9 [v. 8 TNM]). Les paraules del text de hui descriuen el tendre carinyo de Jehovà. David se sentia com si Jehovà estiguera arreplegant les seues llàgrimes en un odre o les escriguera en un llibre. Estava segur que Jehovà tenia en compte el seu dolor i el recordava. I no només això, sinó que estava completament segur que el seu amorós Pare celestial sabia pel que estava passant i també com se sentia. w24.12 pàg. 22 ¶ 11, 12

Ens hem d’esforçar no només per alcançar la maduresa, sinó també per a no perdre-la. Açò significa que no ens hem de confiar (1 Cor. 10:12). Per tant, hauríem de continuar assegurant-nos que seguim progressant. En la seua carta als Colossencs, l’apòstol Pau torna a destacar la importància de no perdre la maduresa. Encara que havien arribat a ser cristians madurs, Pau els va advertir que no es deixaren enganyar per la manera de pensar del món (Col. 2:6-10). I Èpafres, que coneixia molt bé la congregació, demanava contínuament en oració que seguiren sent «persones completes», o madures (Col. 4:12). Què aprenem d’açò? Que tant Pau com Èpafres entenien que mantindre la maduresa requeria esforç personal i l’ajuda de Déu. Volien que els colossencs mantingueren la maduresa a pesar dels reptes que estaven afrontant. w24.04 pàg. 6 ¶ 16, 17