Al llarg de la seua vida, David va afrontar situacions difícils que el feren derramar moltes llàgrimes. Va haver d’aguantar l’odi de molta gent i, fins i tot, la traïció d’alguns familiars i amics (1 Sam. 19:10, 11; 2 Sam. 15:10-14, 30). En cert moment, va escriure: «Estic esgotat de tants gemecs, tota la nit no pare de plorar, deixe el llit amerat de llàgrimes» (Sal. 6:7 [v. 6 TNM]). A pesar de les adversitats que va afrontar, David estava convençut que Jehovà l’estimava. Ell va escriure: «El Senyor escolta el meu plor» (Sal. 6:9 [v. 8 TNM]). Les paraules del text de hui descriuen el tendre carinyo de Jehovà. David se sentia com si Jehovà estiguera arreplegant les seues llàgrimes en un odre o les escriguera en un llibre. Estava segur que Jehovà tenia en compte el seu dolor i el recordava. I no només això, sinó que estava completament segur que el seu amorós Pare celestial sabia pel que estava passant i també com se sentia. w24.12 pàg. 22 ¶ 11, 12

Ens hem d’esforçar no només per alcançar la maduresa, sinó també per a no perdre-la. Açò significa que no ens hem de confiar (1 Cor. 10:12). Per tant, hauríem de continuar assegurant-nos que seguim progressant. En la seua carta als Colossencs, l’apòstol Pau torna a destacar la importància de no perdre la maduresa. Encara que havien arribat a ser cristians madurs, Pau els va advertir que no es deixaren enganyar per la manera de pensar del món (Col. 2:6-10). I Èpafres, que coneixia molt bé la congregació, demanava contínuament en oració que seguiren sent «persones completes», o madures (Col. 4:12). Què aprenem d’açò? Que tant Pau com Èpafres entenien que mantindre la maduresa requeria esforç personal i l’ajuda de Déu. Volien que els colossencs mantingueren la maduresa a pesar dels reptes que estaven afrontant. w24.04 pàg. 6 ¶ 16, 17

Hem cultivat un temor sa per Jehovà, és a dir, l’estimem tant que no volem fer res que li desagrade. Per a guanyar-nos l’aprovació de Jehovà, estem dispostos a aprendre la diferència entre el que està bé i el que està malament, entre la veritat i la falsedat (Prov. 2:3-6; Heb. 5:14). Si tinguérem més por a l’home que a Déu, podríem acabar apartant-nos de la veritat. Vegem l’exemple dels 12 caps de tribu que van espiar la terra que Jehovà havia promés als israelites. Per a deu dels espies, la por als cananeus era més forta que el seu amor per Jehovà. De fet, van dir als israelites: «No podem pujar contra aquest poble: és més fort que nosaltres» (Nom. 13:27-31). Des d’un punt de vista humà, els cananeus eren més forts, aixina que eixa part era de veres. Però dir que els israelites no podien véncer els seus enemics era deixar a Jehovà fora de l’equació. w24.07 pàg. 9 ¶ 5, 6