Allà on les fronteres no importen

Els Testimonis de Jehovà s’esforcen per superar les barreres entre pobles. Es prenen seriosament el principi que es desprèn de les paraules de Jesús als seus deixebles: «Tots vosaltres sou germans» (Mateu 23:8). Dos llocs d’adoració dels Testimonis de Jehovà, un a Portugal i un altre a Espanya, demostren que això és possible.

LA CIUTAT emmurallada de Valença do Minho, al nord de Portugal, es va construir en una època de molts perills. Des dels seus merlets es veu el riu Miño, la frontera que separa Espanya de Portugal. A la vora del riu trobem la ciutat espanyola de Tui, on hi ha una catedral que, curiosament, té aspecte de fortalesa. Les fortificacions principals de Tui i Valença daten del segle XVII, quan Espanya i Portugal estaven en guerra.

L’any 1995 van deixar de funcionar les casetes de control i les duanes en el pas fronterer entre ambdós països de la Unió Europea. Però, per unir dos pobles, cal més que desmantellar els controls fronterers. També s’han d’unir les ments i els cors de les persones. A Valença trobem un petit i bonic edifici que mostra que es poden superar barreres i establir ponts entre els pobles. Es tracta d’una Sala del Regne dels Testimonis de Jehovà, un lloc d’adoració que comparteixen una congregació espanyola i una portuguesa.

Aquesta història va començar el 2001. Els Testimonis de Tui necessitaven una nova sala perquè havien deixat el local on es reunien, i no tenien prou diners ni per construir-ne una de nova ni per llogar un altre local, ja que la congregació era petita. Per això, aquests Testimonis espanyols van preguntar als seus germans portuguesos de Valença si compartirien la seva Sala, que està a pocs quilòmetres del centre de Tui.

«El desembre de 2001 ens vam reunir per prendre una decisió», recorda l’Eduardo Vila, un Testimoni de la congregació de Tui. «Quan vaig sortir d’aquella reunió, em vaig adonar que Jehovà havia tocat el cor dels nostres germans portuguesos. Havien fet molts sacrificis per construir una bonica Sala del Regne, i veure que desitjaven compartir el que tenien ens va reforçar la fe.»

«Vam donar la benvinguda als germans espanyols a la nostra Sala del Regne», explica l’Américo Almeida, un Testimoni portuguès que també havia estat present a la reunió. «Confiàvem que Jehovà beneiria aquella mesura i vam prendre la decisió per unanimitat.» Els Testimonis d’ambdós costats de la frontera se sentien molt bé junts. «Pot semblar estrany, però ni tan sols ens adonem que som de països diferents. En realitat, som germans espirituals», diu en Paolo, de Valença.

Una de les primeres coses que es veuen a l’entrar a la Sala del Regne és la paret del fons amb dos rellotges idèntics que indiquen hores diferents. L’única nota discordant a la Sala del Regne és l’hora de diferència que hi ha entre els dos països. Quan l’edifici va necessitar reformes, un Comitè Regional de Construcció espanyol va supervisar els entusiastes treballadors de les dues congregacions. «Van venir molts professionals d’Espanya a ajudar-nos i alguns van viatjar més de cent seixanta quilòmetres», recorda en Paolo. «El projecte va enfortir els lligams d’afecte entre les congregacions.»

Vegem ara un segon exemple de com se superen els reptes de viure prop de les fronteres.

Unitat en una vall dividida

Puigcerdà és una ciutat espanyola que fa frontera amb França. Es troba al bell mig d’una vall fèrtil, la Cerdanya, envoltada dels elevats cims dels Pirineus. En una època, tota la vall va pertànyer a Espanya. Però el 1659, en un acord de pau conegut com el Tractat dels Pirineus, Espanya va cedir la meitat de la vall a França.

Avui, hi ha francesos que compren a Puigcerdà, la ciutat més important de la vall. Des del 1997, els Testimonis de Jehovà de Puigcerdà també han obert les portes de la seva Sala del Regne als seus companys francesos, que aquell any van haver de deixar el local que havien llogat. A més, per anar a la Sala del Regne més propera de França s’ha de conduir una hora i travessar elevats ports de muntanya que, durant l’hivern, normalment estan tancats per la neu.

Quan els Testimonis francesos van dir que necessitaven urgentment un lloc de reunió, els espanyols els van oferir immediatament la seva Sala. «A tots els germans espanyols els va entusiasmar la idea de compartir la sala», recorda en Prem, un Testimoni de la localitat. «Per suposat, l’entusiasme va sorgir per l’educació bíblica rebuda al llarg dels anys. Poques setmanes després, vam començar a compartir la nostra sala i ja portem junts tretze anys.»

«Puigcerdà era ideal per tenir una Sala del Regne», explica l’Eric, un superintendent de la congregació francesa. «Recordo l’afectuosa benvinguda que la congregació espanyola ens va donar. Van decorar la sala amb un gran ram de flors i un rètol que deia: “Benvinguts, estimats germans i germanes”.»

«La gent va pensar que la congregació havia desaparegut perquè havíem tancat la nostra Sala del Regne de França», afegeix l’Eric. «Però com que vam seguir predicant regularment a la zona i distribuint invitacions per assistir a les reunions a Espanya, aviat van veure que no era així. Les persones interessades estan contentes de venir a les reunions a Espanya. A més, compartir la sala amb els germans espanyols ens ha apropat més els uns als altres. Abans sabíem que hi havia una congregació espanyola a l’altra banda de la frontera, però no hi teníem gaire contacte. Ara que ens veiem regularment, no ens sentim tan aïllats en aquesta vall envoltada de muntanyes.»

Es van incomodar els germans a causa de les barreres culturals? «Quan vaig saber que les reunions es farien a l’altra banda de la frontera, a Espanya, em vaig preocupar una mica», confessa una Testimoni francesa d’uns vuitanta anys. «Però gràcies a la bona rebuda i l’amabilitat dels germans de Puigcerdà, el canvi no va ser un problema, sinó una oportunitat de reforçar la unitat del poble internacional de Jehovà.»

Els fonaments d’una unió més estreta

Els fundadors de la Unió Europea havien determinat que els països membres «havien d’estar resolts a col·locar els fonaments d’una unió més estreta i perdurable entre els pobles d’Europa». Entre els anys vuitanta i els noranta es van desmantellar els controls fronterers per accelerar aquesta unió. Però també cal superar les barreres a la ment.

Els Testimonis de Jehovà s’esforcen per eradicar els prejudicis i la desconfiança. Entenen que la diversitat els enriqueix, i que «Déu no fa distinció de persones» (Actes [Fets] 10:34, BCI). Als congressos internacionals i a les reunions que celebren, han vist que és «bo i agradable conviure els germans tan ben units» (Salm 133:1, BEC). La unitat que els Testimonis de Valença i Puigcerdà han forjat amb els seus germans dels països veïns és una prova vivent de la certesa d’aquestes paraules.

[Comentari de la pàgina 11]

«Pot semblar estrany, però ni tan sols ens adonem que som de països diferents. En realitat, som germans espirituals»

[Comentari de la pàgina 12]

«El projecte va enfortir els lligams d’afecte entre les congregacions»

[Comentari de la pàgina 13]

«Que n’és de bo i agradable conviure els germans tan ben units!» SALM 133:1 (BEC)

[Il·lustració de les pàgines 11, 12]

Vista de Tui i del riu Miño des de la ciutat emmurallada de Valença do Minho

[Il·lustració de la pàgina 12]

Reformes a la Sala del Regne

[Il·lustració de la pàgina 13]

Els Pirineus i la Cerdanya

[Il·lustració de la pàgina 13]

Dos ancians de les congregacions espanyola i francesa que es reuneixen a la Sala del Regne de Puigcerdà