Referències del Quadern d’activitats per a la reunió Vida cristiana i predicació
2-8 DE SETEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | HEBREUS 7, 8
«Sacerdot per sempre a la manera de Melquisedec»
(Hebreus 7:1, 2) Aquest Melquisedec, que era rei de Salem i sacerdot del Déu Altíssim, va trobar Abraham, que tornava de derrotar els reis, i el va beneir, 2 i Abraham li va donar la desena part del botí. El seu nom vol dir «rei de justícia»; a més, també era rei de Salem, és a dir, «rei de pau».
it-2 p. 359
Melquisedec
Rei de l’antiga ciutat de Salem i «sacerdot del Déu Altíssim», Jehovà (Gn 14:18, 22). És el primer sacerdot del que es parla a les Escriptures i va ocupar aquest càrrec abans del 1933 a. de la n. e. Com que Melquisedec era el rei de Salem, que significa ‘pau’, a la Bíblia se l’identifica com el «rei de pau» i, alhora, d’acord amb el significat del seu nom, «rei de justícia» (He 7:1, 2). Es creu que l’antiga Salem va ser el nucli del que després seria la ciutat de Jerusalem. De fet, forma part del seu nom i per això de vegades s’anomena «Salem» a Jerusalem (Sl 76:2).
Després que Abram (Abraham) vencés Quedorlaómer i els reis aliats que estaven amb ell, el patriarca va anar a la vall de Savé o «la vall del Rei». Allà, Melquisedec «va portar pa i vi» i va beneir Abraham dient: «Beneït siguis, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. Beneït sigui el Déu altíssim, que t’ha posat a les mans els enemics». Per això, Abraham va donar a aquest rei i sacerdot «la desena part del bo i millor del botí» que havia aconseguit en la seva victòria contra els reis aliats (Gn 14:17-20, BCI; He 7:4).
(Hebreus 7:3) No se sap qui eren el seu pare i la seva mare, no hi ha registre de la seva genealogia, de quan va néixer i quan va morir, però com que ha sigut fet semblant al Fill de Déu, és sacerdot per sempre.
it-2 p. 360 § 4
Melquisedec
Per què podem afirmar que no es coneix «quan va néixer i quan va morir» Melquisedec?
Pau va destacar una important característica sobre Melquisedec, quan va dir: «No se sap qui eren el seu pare i la seva mare, no hi ha registre de la seva genealogia, de quan va néixer i quan va morir, però com que ha sigut fet semblant al Fill de Déu, és sacerdot per sempre» (He 7:3). Com tots els éssers humans, Melquisedec va néixer i morir. Amb tot, no es mencionen els noms dels seus pares ni es fa referència a la seva genealogia. Les Escriptures no registren cap informació de quan va néixer ni quan va morir. Per aquesta raó, Melquisedec podia prefigurar perfectament Jesucrist, que «és sacerdot per sempre». A la Bíblia tampoc s’esmenta cap sacerdot que fos predecessor ni successor de Melquisedec. De la mateixa manera, Crist no va ser precedit per cap gran sacerdot i ningú el succeirà mai. A més, encara que va néixer a la tribu de Judà i era de la línia reial de David, això no va impedir que fos sacerdot. I, per últim, no va ser rei i sacerdot alhora per ascendència humana, sinó que ho va ser com a resultat del jurament que Jehovà li va fer.
(Hebreus 7:17) Perquè així ho afirma l’Escriptura: «Ets sacerdot per sempre a la manera de Melquisedec».
it-2 p. 359
Melquisedec
Es representa el sacerdoci de Jesús. Jehovà va inspirar David per escriure aquesta profecia messiànica: «Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec» (Sl 110:1, 4, MM). Aquest jurament que Jehovà va fer a Jesús va ajudar els cristians hebreus a arribar a la conclusió que el Messies promès seria sacerdot i rei simultàniament. A la seva carta als Hebreus, l’apòstol Pau va aclarir qualsevol dubte que pogués sorgir sobre Jesús, quan va dir: «Ha arribat a ser gran sacerdot per sempre a la manera de Melquisedec» (He 6:20; 5:10; consulta it-S PACTO).
Descobreix perles espirituals
(Hebreus 8:3) Perquè tot gran sacerdot és nomenat per fer ofrenes i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir.
w00 15/8 p. 14 § 11
Sacrificis que agradaven a Déu
11 L’apòstol Pau va escriure: «Tot gran sacerdot és nomenat per fer ofrenes i sacrificis» (Hebreus 8:3). Fixa’t que Pau va dir que el gran sacerdot de l’antic Israel feia tant «ofrenes» o regals, com sacrificis o «sacrificis pels pecats» (Hebreus 5:1). La gent normalment fa regals a algú per demostrar que l’estima i que l’aprecia, així com per guanyar-se la seva amistat, favor o acceptació (Gènesi 32:20; Proverbis 18:16). De manera semblant, la majoria de les ofrenes que la Llei exigia es podien considerar com regals a Déu per aconseguir la seva aprovació i el seu favor. D’altra banda, si es transgredia la Llei, s’havia de reparar i compensar el dany fent sacrificis pels pecats comesos. En el Pentateuc, sobretot en els llibres d’Èxode, Levític i Nombres, trobem un gran ventall d’informació sobre els diferents tipus d’ofrenes i sacrificis. Encara que pot ser tot un repte comprendre i recordar cadascun dels detalls, val la pena parar atenció a algunes idees clau sobre els sacrificis.
(Hebreus 8:13) Al parlar d’un “nou pacte”, el pacte anterior ja queda obsolet; i el que es torna obsolet i vell, està a punt de desaparèixer.
it-2 p. 574 § 4
Pacte
Per què va quedar «obsolet» el pacte de la Llei?
Ara bé, el pacte de la Llei va quedar «obsolet» quan Déu va predir a través del profeta Jeremies que faria un nou pacte (He 8:13; Jr 31:31-34). L’any 33 de la n. e., gràcies a la mort de Jesús en un pal de turment, el pacte de la Llei va ser abolit i reemplaçat pel nou pacte (Col 2:14; He 7:12; 9:15; Fe 2:1-4).
it-2 p. 1072 § 2, 3
El Gran Sacerdot Jesucrist. La carta als Hebreus indica que Jesucrist és «gran sacerdot per sempre a la manera de Melquisedec» des del moment que va ser ressuscitat i va tornar al cel (He 6:20; 7:17, 21). Per descriure la superioritat del sacerdoci del Crist sobre el sacerdoci aarònic, Pau va assenyalar que Melquisedec va ser nomenat rei i sacerdot pel Déu Altíssim i no per successió humana. Jesucrist no provenia de la tribu de Leví, sinó de Judà, i era de la línia de David. Però no va ser nomenat sacerdot per ser descendent d’Aaron. Més aviat, va arribar a ser sacerdot directament per Déu igual que Melquisedec (He 5:10). A Salm 110:4 (MM) trobem el jurament mitjançant el qual Crist va arribar a ser Rei i Gran Sacerdot al cel: «Jahvè no es desdiu d’allò que jurà: “Ets sacerdot per sempre, com ho fou Melquisedec”». A més a més, Jesucrist també té autoritat reial perquè prové de la línia de David i és l’hereu del regne promès en el pacte davídic (2Sa 7:11-16). Per tant, Jesús exerceix alhora les funcions de rei i sacerdot, com en el cas de Melquisedec.
Una altra raó que demostra la superioritat del sacerdoci de Jesucrist és que Leví, el progenitor del sacerdoci jueu, va donar el delme a Melquisedec, ja que estava sobre les espatlles d’Abraham en el moment en què el patriarca va donar la desena part al rei i sacerdot de Salem. Tenint en compte això, Leví també va ser beneït per Melquisedec, i la norma és que el menor és beneït pel major (He 7:4-10). L’apòstol també ressalta que de Melquisedec «no se sap qui eren el seu pare i la seva mare, no hi ha registre de la seva genealogia, de quan va néixer i quan va morir». Per tant va poder representar el sacerdoci etern de Jesucrist, el qual va ser ressuscitat a «una vida indestructible» (He 7:3, 15-17).
Lectura de la Bíblia
(Hebreus 7:1-17) Aquest Melquisedec, que era rei de Salem i sacerdot del Déu Altíssim, va trobar Abraham, que tornava de derrotar els reis, i el va beneir, 2 i Abraham li va donar la desena part del botí. El seu nom vol dir «rei de justícia»; a més, també era rei de Salem, és a dir, «rei de pau». 3 No se sap qui eren el seu pare i la seva mare, no hi ha registre de la seva genealogia, de quan va néixer i quan va morir, però com que ha sigut fet semblant al Fill de Déu, és sacerdot per sempre. 4 Fixeu-vos com n’era d’important aquest home a qui Abraham, el patriarca, va donar la desena part del bo i millor del botí. 5 És veritat que, segons la Llei, els fills de Leví que reben el sacerdoci tenen el manament de recollir la desena part del que guanya el poble, és a dir, dels seus germans, tot i que també són descendents d’Abraham. 6 En canvi, Melquisedec, que no era descendent de Leví, va rebre la desena part del botí d’Abraham i el va beneir, a ell que tenia les promeses. 7 Ara bé, ningú pot negar que qui dóna una benedicció és superior al qui la rep. 8 En el primer cas, són els homes mortals els que reben la desena part, mentre que en l’altre, la rep algú de qui les Escriptures confirmen que està viu. 9 I es podria dir que fins i tot Leví, que rep les desenes parts, també ha pagat les desenes parts a través d’Abraham, 10 perquè Leví encara no era descendent del seu avantpassat quan Melquisedec va trobar Abraham. 11 Per tant, si per mitjà del sacerdoci levític fos possible aconseguir la perfecció (ja que aquest era un aspecte important de la Llei que es va donar al poble), ¿per què caldria que sorgís un altre sacerdot, del qual es diu que ho és a la manera de Melquisedec i no a la d’Aaron? 12 I com que es canvia el sacerdoci, també s’ha de canviar la Llei. 13 Doncs bé, aquell de qui es diuen aquestes coses era d’una altra tribu, i ningú d’aquesta tribu ha servit a l’altar. 14 Perquè és ben sabut que el nostre Senyor era descendent de Judà, però Moisès no va dir que els sacerdots vinguessin d’aquesta tribu. 15 I això encara és més evident quan sorgeix un altre sacerdot que és com Melquisedec, 16 que no ho ha arribat a ser per la successió humana que estableix la Llei, sinó pel poder que li permet tenir una vida indestructible. 17 Perquè així ho afirma l’Escriptura: «Ets sacerdot per sempre a la manera de Melquisedec».
9-15 DE SETEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | HEBREUS 9, 10
«Una ombra de les coses bones que han de venir»
(Hebreus 9:12-14) Ell va entrar al lloc sant una vegada per sempre, però no ho va fer amb la sang de cabres i vedells, sinó amb la seva pròpia sang; i per mitjà seu hem obtingut una alliberació eterna. 13 Perquè si la sang de cabres i bous i la cendra de vedella esquitxada sobre els que són impurs santifiquen purificant la carn, 14 amb molta més raó la sang del Crist, que mitjançant l’esperit etern es va oferir a si mateix a Déu sense defectes, purificarà les nostres consciències de les obres mortes perquè puguem servir el Déu viu.
it-2 p. 635 § 4
Perdó
D’acord amb la llei que Déu va donar a la nació d’Israel, si una persona pecava contra Déu o contra algú altre podia ser perdonada. En primer lloc, havia de corregir el mal fent el que estipulava la Llei i després, en gairebé tots els casos, presentar un sacrifici animal a Jehovà (Lv 5:5-6:7). Per això, Pau va dir: «De fet, segons la Llei gairebé tot és purificat amb sang, i si no es vessa sang, no hi ha perdó» (He 9:22). Però, tot i això, els sacrificis animals no podien eliminar els pecats ni fer que algú tingués una consciència totalment neta (He 10:1-4; 9:9, 13, 14). En canvi, el nou pacte, basat en el sacrifici de rescat de Jesucrist, va fer possible el perdó verdader dels nostres pecats (Jr 31:33, 34; Mt 26:28; 1Co 11:25; Ef 1:7). Fins i tot, quan Jesús va curar un home paralític va deixar clar que tenia autoritat per perdonar els pecats (Mt 9:2-7).
(Hebreus 9:24-26) Perquè Crist no va entrar en un lloc sant fet per mans humanes, que és una còpia del lloc sant verdader, sinó que va entrar al cel mateix, i ara es presenta davant de Déu a favor nostre. 25 L’objectiu no era que s’oferís a si mateix moltes vegades, com quan el gran sacerdot entra al lloc sant cada any amb una sang que no és la seva. 26 Si no, hauria d’haver patit moltes vegades des de la fundació del món. Però ara, al final d’aquesta època, ha vingut una vegada per sempre per eliminar el pecat mitjançant el seu sacrifici.
«Segueix-me»
4 Les Escriptures no diuen res sobre com va ser l’arribada de Jesús al cel, la benvinguda que va rebre o el feliç retrobament amb el seu Pare. De tota manera, la Bíblia sí que va revelar amb molta antelació què passaria poc després que Jesús hi tornés. Per més de quinze segles, el poble jueu havia estat testimoni d’una cerimònia sagrada. Un dia l’any, el gran sacerdot entrava en el Santíssim del temple per esquitxar davant l’arca del pacte la sang dels sacrificis del Dia de l’Expiació. Aquell dia, el gran sacerdot representava el Messies. Jesús va complir el significat profètic d’aquella cerimònia, d’una vegada per totes, quan va tornar al cel. Allà va comparèixer davant la majestuosa presència de Jehovà, el lloc més sant de tot l’univers, i va presentar al seu Pare el preu del seu sacrifici de rescat (Hebreus 9:11, 12, 24, BCI). El va acceptar Jehovà?
(Hebreus 10:1-4) Perquè la Llei només és una ombra de les coses bones que han de venir, i no la realitat mateixa. Per això, amb els mateixos sacrificis que s’ofereixen cada any, la Llei no pot fer mai perfectes els que s’apropen a Déu. 2 De fet, si els sacrificis els fessin perfectes, ja no faria falta fer sacrificis, perquè un cop purificats, els que serveixen Déu no se sentirien culpables dels seus pecats. 3 Però aquests sacrificis els recorden els seus pecats any rere any, 4 perquè la sang de bous i cabres no pot eliminar els pecats.
it-2 p. 638 § 7
Perfecció
La perfecció de la Llei mosaica. Entre altres coses, la Llei mosaica estipulava que s’establís un sacerdoci i que s’oferissin diversos sacrificis animals. Aquesta era perfecta perquè venia de Déu. Tot i així, tal com l’apòstol Pau va mostrar, ni la Llei ni el sacerdoci ni els sacrificis feien perfectes aquells que vivien sota la Llei (He 7:11, 19; 10:1). En comptes d’alliberar els israelites del pecat i la mort, va fer més evident que eren pecadors (Rm 3:20; 7:7-13). Ara bé, la Llei, amb tots els seus preceptes, va complir la funció que Déu li va assignar. També va ser un «tutor» que guiaria les persones fins al Crist, com «una ombra de les coses bones que han de venir» (Ga 3:19-25; He 10:1). Amb tot, l’apòstol Pau va parlar de la limitació que tenia la Llei quan va dir que «era dèbil a causa de la imperfecció humana» (Rm 8:3). D’acord amb el que manava la Llei, el gran sacerdot jueu s’encarregava dels sacrificis i entrava al Santíssim el dia de l’Expiació amb la sang d’aquests sacrificis. Però no podia «salvar completament» les persones (He 7:11, 18-28). Encara que els sacrificis que es feien durant el sacerdoci aarònic permetien que els humans tinguessin una posició favorable davant de Déu, no els alliberaven totalment dels sentiments de culpa. L’apòstol va fer referència a aquest fet quan va dir que els sacrificis d’expiació mai aconseguirien que aquells que s’apropessin a Déu tinguessin una consciència perfecta (He 10:1-4; compara-ho amb He 9:9). El gran sacerdot no podia pagar el preu del rescat per alliberar la gent completament del pecat. Només ho poden aconseguir el sacerdoci del Crist, que durarà per sempre, i el seu sacrifici (He 9:14; 10:12-22).
Descobreix perles espirituals
(Hebreus 9:16, 17) Quan es fa un pacte, cal que mori l’humà que ha fet el pacte, 17 perquè un pacte només és efectiu després d’una mort, ja que no té validesa mentre l’humà que ha fet el pacte estigui viu.
w92 1/3 p. 31 § 4-6
Preguntes dels lectors
L’apòstol Pau va mencionar que es necessitava una mort per validar qualsevol pacte entre Déu i els humans. El pacte de la Llei n’és un exemple. El seu intermediari va ser Moisès, que va fer efectiu aquest acord entre Déu i el poble d’Israel. D’aquesta manera, Moisès va jugar un paper clau perquè va fer de mediador amb els israelites quan aquests van passar a formar part del pacte. Per tant, es podria dir que Moisès va ser el signant del pacte de la Llei que provenia de Jehovà. Però, va haver de vessar la seva sang perquè aquest pacte entrés en vigor? No. Més aviat, es van oferir animals, i la sang d’aquests va substituir la de Moisès (Hebreus 9:18-22).
Què podem dir sobre el nou pacte entre Jehovà i l’Israel espiritual? En aquest pacte, Jesucrist va tenir un paper principal com a intermediari entre aquestes dues parts. El pacte va dependre d’ell, tot i que provenia de Jehovà. Com a humà, Jesús va tractar directament amb els primers deixebles que en formarien part (Lluc 22:20, 28, 29). A més, ell complia amb tot el que era necessari per poder fer el sacrifici que validaria el pacte. Aquest sacrifici no va ser de simples animals, sinó d’una vida humana perfecta. Per això, Pau podia afirmar que el Crist era l’humà que havia fet el nou pacte. Un cop Jesús «va entrar al cel mateix» i es va presentar «davant de Déu a favor nostre», el nou pacte va entrar en vigor (Hebreus 9:12-14, 24).
Quan Pau va parlar de Moisès i Jesús com els que van signar els pactes, no s’estava referint a que aquests pactes provinguessin d’ells, ja que l’originador era Déu. Més aviat, volia dir que aquests dos homes van estar implicats directament com a intermediaris dels respectius pactes. En cada cas calia una mort: d’una banda, la mort d’animals en substitució de Moisès i, d’altra, la mort de Jesús quan va oferir la seva sang per aquells que formaven part del nou pacte.
(Hebreus 10:5-7) Per això, quan va venir al món, Crist va dir a Déu: «“No has volgut sacrificis ni ofrenes, però m’has preparat un cos. 6 No t’has complagut en ofrenes cremades ni en ofrenes pel pecat”. 7 Llavors vaig dir: “Déu meu, he vingut per fer la teva voluntat. En el rotlle s’ha escrit sobre mi”».
it-1 p. 291 § 4
Bateig
Lluc va dir que Jesús estava fent oració en el moment del seu bateig (Lc 3:21). A més, l’escriptor de la carta als Hebreus explica que quan Jesús «va venir al món», citant Salm 40:6-8 de la Septuaginta, va dir: «No has volgut sacrificis ni ofrenes, però m’has preparat un cos. [...] Déu meu, he vingut per fer la teva voluntat. En el rotlle s’ha escrit sobre mi» (He 10:5-9). Lògicament, aquestes paraules no les podia haver dit quan va venir al món literalment, és a dir, quan va néixer, ja que encara no sabia llegir ni parlar. Més aviat, les va dir en el moment en què estava preparat per batejar-se i començar la seva predicació. Jesús va néixer a la nació jueva, la qual estava sota un pacte especial amb Déu, anomenat el pacte de la Llei (Ex 19:5-8; Ga 4:4). Per això, ja tenia una relació especial amb Jehovà quan va anar cap a Joan per batejar-se. Però Jesús va fer molt més del que requeria la Llei. Es va presentar al seu Pare per fer la Seva «voluntat» oferint el seu cos «preparat» i així posant fi als sacrificis d’animals que exigia la Llei. Per això, l’apòstol Pau comenta: «Per aquesta “voluntat” hem sigut santificats gràcies a Jesucrist, que ha ofert el seu cos una vegada per sempre» (He 10:10). Jehovà també volia que el seu fill treballés a favor del Regne, i Jesús ho va fer de bona gana (Lc 4:43; 17:20, 21). Jehovà va acceptar i va reconèixer aquesta bona disposició del seu Fill ungint-lo amb esperit sant i dient-li: «Tu ets el meu Fill, l’estimat. Tens la meva aprovació» (Mc 1:9-11; Lc 3:21-23; Mt 3:13-17).
Lectura de la Bíblia
(Hebreus 9:1-14) Pel que fa al pacte anterior, aquest tenia lleis per al servei sagrat i també tenia el seu santuari a la terra. 2 En aquest santuari s’hi va construir una primera estança anomenada el Lloc Sant, on hi havia el canelobre, la taula i els pans de l’ofrena. 3 I darrere de la segona cortina hi havia l’estança anomenada el Santíssim. 4 Allà hi havia un braser d’or per cremar l’encens i l’arca del pacte totalment recoberta d’or. Dins de l’Arca hi havia la gerra d’or amb mannà, el bastó d’Aaron que havia brotat i les taules del pacte. 5 I damunt de l’Arca hi havia els querubins gloriosos que cobrien amb la seva ombra la coberta propiciatòria. Però ara no és el moment de parlar d’aquestes coses en detall. 6 Disposat tot d’aquesta manera, els sacerdots entren tots els dies a la primera estança del tabernacle per dur a terme les tasques del servei sagrat. 7 Ara bé, a la segona estança, el gran sacerdot hi entra tot sol una vegada l’any, però no ho pot fer sense portar la sang que ofereix per si mateix i pels pecats involuntaris que el poble ha comès. 8 Amb això l’esperit sant deixa clar que, mentre el primer tabernacle existia, el camí per entrar al lloc sant encara no s’havia obert. 9 Aquest tabernacle és un símbol per a l’època actual i, segons aquest sistema, es fan ofrenes i sacrificis. Però aquestes ofrenes i aquests sacrificis no poden fer que la consciència del qui serveix Déu estigui totalment neta; 10 perquè només tenen relació amb el menjar, la beguda i diverses neteges cerimonials, i eren manaments relacionats amb el cos que només eren vàlids fins que arribés el temps assenyalat per posar-ho tot en ordre. 11 Però quan Crist va venir com a gran sacerdot de les benediccions que ja hem rebut, va entrar al tabernacle més important i més perfecte, que no ha estat fet per mans humanes, és a dir, que no forma part de la creació terrestre. 12 Ell va entrar al lloc sant una vegada per sempre, però no ho va fer amb la sang de cabres i vedells, sinó amb la seva pròpia sang; i per mitjà seu hem obtingut una alliberació eterna. 13 Perquè si la sang de cabres i bous i la cendra de vedella esquitxada sobre els que són impurs santifiquen purificant la carn, 14 amb molta més raó la sang del Crist, que mitjançant l’esperit etern es va oferir a si mateix a Déu sense defectes, purificarà les nostres consciències de les obres mortes perquè puguem servir el Déu viu.
16-22 DE SETEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | HEBREUS 11
«La fe és molt important»
(Hebreus 11:1) La fe és la garantia segura que es complirà el que s’espera, és veure les proves que demostren l’existència de realitats que no es veuen.
Demostra que tens fe en les promeses de Jehovà
6 La Bíblia descriu què és la fe a Hebreus 11:1 (llegeix-lo). Aquesta qualitat implica creure en dos tipus de coses que no són visibles als nostres ulls: 1) «les coses que esperem» en el futur, és a dir, el que Jehovà ha promès, però que encara no ha passat, com per exemple la fi de la maldat i l’arribada del nou món; i 2) «les coses que no veiem» en sentit literal, però que tenim «evidència» que són realitat, com l’existència de Jehovà, de Jesucrist, dels àngels o del Regne (Heb. 11:3). Però, com podem demostrar que la nostra fe és real i que ens creiem «les coses que esperem» i «les coses que no veiem»? Doncs, amb les nostres paraules i accions. D’altra manera, la nostra fe estaria incompleta.
(Hebreus 11:6) A més, sense fe és impossible agradar a Déu, perquè qui s’apropa a Déu ha de creure que ell existeix i que recompensa els que el busquen amb insistència.
«Déu [...] recompensa els qui el busquen»
Què implica complaure Jehovà? L’apòstol Pau va escriure sobre Déu: «Sense la fe és impossible d’agradar-li». Pau no diu que sense fe sigui difícil complaure Déu, diu que és impossible. En altres paraules: la fe és un ingredient imprescindible per complaure Déu.
Com ha de ser la nostra fe per agradar a Déu? La nostra fe en Déu ha d’incloure dos aspectes. En primer lloc, hem de ‘creure que existeix’. Com podríem complaure Déu si dubtéssim de la seva existència? L’autèntica fe implica molt més, ja que fins i tot els dimonis creuen que Jehovà existeix (Jaume 2:19). La nostra fe en Déu ens hauria de motivar a l’acció, és a dir, a viure de manera que agradi a Déu (Jaume 2:20, 26).
En segon lloc, hem de creure que Déu ens «recompensa». Una persona que té una fe verdadera està totalment convençuda que els seus esforços per complaure Déu no són en va (1 Corintis 15:58). Podríem complaure Jehovà si dubtéssim de la seva capacitat o del seu desig de recompensar-nos? (Jaume 1:17; 1 Pere 5:7.) Qui arriba a la conclusió que Déu és insensible, indiferent o poc generós, realment no coneix el Déu de la Bíblia.
A qui recompensa Jehovà? L’apòstol Pau diu que Jehovà recompensa «els qui el busquen». Una obra de consulta per als traductors de la Bíblia explica que la paraula grega que es tradueix «els qui el busquen» no vol dir només «intentar buscar-lo», sinó que implica fer l’esforç d’apropar-se a Déu per adorar-lo. Una altra obra de consulta explica que el temps verbal d’aquesta expressió grega implica la idea d’intensitat i esforç. Per tant, Jehovà recompensa els qui tenen una fe que els motiva a adorar-lo amb entusiasme i un cor complet (Mateu 22:37).
(Hebreus 11:33-38) Per fe van derrotar regnes, van establir la justícia, van rebre les promeses, van tancar la boca dels lleons, 34 van apagar la força del foc, es van escapar de l’espasa, quan eren dèbils se’ls va fer forts, van ser valents en la guerra i van vèncer exèrcits enemics. 35 Algunes dones van recuperar els seus éssers estimats que havien mort, i alguns homes van ser torturats, ja que van rebutjar ser alliberats perquè volien aconseguir una resurrecció millor. 36 D’altres van passar per proves quan es van burlar d’ells i els van assotar, i encara més, quan van ser encadenats i empresonats. 37 Van ser apedregats, posats a prova, serrats en dos, assassinats amb l’espasa, van anar d’aquí cap allà vestits amb pells d’ovella i de cabra, van passar necessitat, van patir i van ser maltractats; 38 i el món no se’ls mereixia. Van anar vagant pels deserts, les muntanyes, les coves i les grutes de la terra.
Enforteix la teva fe en les coses que esperes
10 Al capítol 11 d’Hebreus, l’apòstol Pau va dir: «Unes dones recobraren per resurrecció els seus morts. Altres foren torturats, no acceptant el rescat a fi d’aconseguir una resurrecció millor» (Heb. 11:35). Molts servents del passat van haver de suportar proves difícils, però van ser fidels perquè tenien fe en l’esperança de la resurrecció que Déu havia promès. Ells sabien que Jehovà els ressuscitaria en el futur i que podrien viure per sempre a la terra. Pensa en el cas de Nabot i Zacaries, els quals van morir apedregats per ser obedients a Jehovà (1 Re. 21:3, 15; 2 Cròn. 24:20, 21). I Daniel i els seus companys haurien pogut escapar d’una mort segura si haguessin transigit. Però, en lloc d’això, van confiar en el poder de Déu i, gràcies a la seva fe, «tancaren boques de lleons» i «extingiren el poder del foc» (Heb. 11:33, 34; Dan. 3:16-18, 20, 28; 6:13, 16, 21-23).
11 Alguns profetes com Micàiehu i Jeremies van ser objecte de burla i empresonats per la seva fe en Jehovà. D’altres, com per exemple Elies, van viure «errant per deserts i muntanyes, esplugues i coves de la terra». Tots ells van perseverar perquè tenien la «garantia segura» d’allò que esperaven (Heb. 11:1, 36-38, MM; 1 Re. 18:13; 22:24-27; Jer. 20:1, 2; 28:10, 11; 32:2).
Descobreix perles espirituals
(Hebreus 11:4) Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici més valuós que el de Caín. Per aquesta fe, se li va mostrar que era just, perquè Déu va acceptar la seva ofrena. I tot i que és mort, la seva fe encara parla.
it-1 p. 920 § 3
Fe
Exemples de fe del passat. Cada servent de Déu que formava part del gran «núvol de testimonis» que Pau va citar tenia motius per mostrar fe (He 12:1). Per exemple, Abel coneixia la promesa de Déu sobre una descendència que esclafaria el cap de «la serp». També va veure evidències del compliment de les paraules que Jehovà va dir als seus pares a l’Edèn. Fora del jardí, Adam i la seva família van menjar pa amb la suor del seu front perquè el terra va quedar maleït i només donava espines i cards. Probablement, Abel també s’adonava que el desig d’Eva era estar amb el seu marit, el qual la dominava. Sens dubte, la seva mare devia parlar-li dels patiments durant l’embaràs. A més, l’entrada al jardí estava bloquejada pels querubins i una espasa flamejant (Gn 3:14-19, 24). Tot això van ser proves que li van donar a Abel la garantia que l’alliberació vindria a través de la descendència promesa. Com a resultat, gràcies a la seva fe «Abel va oferir a Déu un sacrifici més valuós que el de Caín» (He 11:1, 4).
(Hebreus 11:5) Gràcies a la fe, Enoc va ser traslladat perquè no veiés la mort, i ningú el va trobar, perquè Déu l’havia traslladat. Però abans de ser traslladat se li va mostrar que Déu estava content amb ell.
Déu estava content amb ell
En quin sentit, doncs, va ser «traslladat a fi que no veiés la mort»? Probablement Jehovà el va transferir de la vida a la mort suaument, per evitar que morís de manera violenta a mans dels seus enemics. Però just abans de morir, Henoc va rebre «el testimoni d’haver agradat a Déu». Pot ser que rebés una visió de part de Jehovà, on possiblement apareixia la terra transformada en un paradís. Amb aquesta certesa de l’aprovació divina, Henoc es va adormir en la mort. L’apòstol Pau, parlant d’ell i d’altres homes i dones de fe, va afirmar: «Tots aquests moriren d’acord amb la fe» (Hebreus 11:13). Després d’això, els seus enemics devien buscar el seu cos, però «no fou trobat», potser perquè Déu el va fer desaparèixer per evitar que fos profanat o utilitzat per promoure la religió falsa.
Lectura de la Bíblia
(Hebreus 11:1-16) La fe és la garantia segura que es complirà el que s’espera, és veure les proves que demostren l’existència de realitats que no es veuen. 2 Gràcies a la fe, els nostres avantpassats van obtenir l’aprovació de Déu. 3 Gràcies a la fe, comprenem que l’univers va ser creat per la paraula de Déu i, per això, les coses que es veuen provenen de les coses que no es veuen. 4 Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici més valuós que el de Caín. Per aquesta fe, se li va mostrar que era just, perquè Déu va acceptar la seva ofrena. I tot i que és mort, la seva fe encara parla. 5 Gràcies a la fe, Enoc va ser traslladat perquè no veiés la mort, i ningú el va trobar, perquè Déu l’havia traslladat. Però abans de ser traslladat se li va mostrar que Déu estava content amb ell. 6 A més, sense fe és impossible agradar a Déu, perquè qui s’apropa a Déu ha de creure que ell existeix i que recompensa els que el busquen amb insistència. 7 Gràcies a la fe, Noè, després que Déu l’advertís de coses que encara no es veien, va obeir Déu i va construir una arca per salvar la seva família. Per aquesta fe, va condemnar el món, i va ser declarat just com a resultat de la seva fe. 8 Gràcies a la fe, Abraham va obeir quan Déu el va cridar perquè anés a un lloc que rebria com a herència, i va marxar sense saber on anava. 9 Gràcies a la fe, va viure com un estranger a la terra de la promesa, i va viure en tendes amb Isaac i Jacob, hereus amb ell de la mateixa promesa. 10 Perquè esperava la ciutat que té fonaments sòlids, que va ser dissenyada i construïda per Déu. 11 També gràcies a la fe, Sara es va quedar embarassada, encara que ja li havia passat l’edat, perquè creia que Aquell que havia fet la promesa era fidel. 12 Per aquesta raó, un home que estava com mort va tenir fills, i van ser tan nombrosos com les estrelles del cel i incomptables com els grans de sorra de la vora del mar. 13 Tots ells van morir ferms en la fe, tot i que les promeses no es van complir als seus dies; però les van veure des de lluny, les van rebre amb alegria i van declarar obertament que eren estrangers i residents temporals en aquella terra. 14 Perquè els que diuen això demostren que busquen amb insistència un lloc propi per viure. 15 Però si ells haguessin continuat pensant en el lloc d’on van marxar, haurien trobat l’oportunitat de tornar. 16 Ara bé, com que desitgen un lloc millor, és a dir, un lloc que pertany al cel, Déu no s’avergonyeix que l’anomenin el seu Déu, perquè ha preparat una ciutat per a ells.
23-29 DE SETEMBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | HEBREUS 12, 13
«Jehovà ens disciplina perquè ens estima»
(Hebreus 12:5) I heu oblidat del tot el consell que Déu us dóna com a fills seus: «Fill meu, no menyspreïs la disciplina de Jehovà, ni et desanimis quan ell et corregeix.
No mirem enrere
18 Consell dolorós. I si ens sentim temptats a mirar enrere amb ressentiment algun consell que ens han donat? Això no només ens pot fer mal sinó també afeblir i desanimar (Heb. 12:5). És possible que menyspreem el consell perquè l’hem refusat, o que ens desanimem perquè l’hem acceptat però després ens hem rendit. Sigui com sigui, el resultat és idèntic: en realitat no permetem que el consell ens beneficiï i refini. És molt millor tenir en compte aquestes paraules de Salomó: «Arrapa’t a la disciplina, no afluixis, guarda-la, perquè t’és vida!» (Prov. 4:13). Tal com un conductor que obeeix els senyals de circulació, cal que acceptem el consell, l’apliquem i seguim endavant (Prov. 4:26, 27; llegeix Hebreus 12:12, 13).
(Hebreus 12:6, 7) Perquè Jehovà disciplina aquells que estima; de fet, castiga tots els que reconeix com a fills». 7 El vostre aguant us serveix de disciplina. Déu us tracta com a fills i, ¿quin fill hi ha que el seu pare no disciplini?
«Sempre que oreu, digueu: “Pare”»
Un pare amorós es preocupa per com serà el seu fill quan sigui adult. Per això el disciplina quan és necessari (Efesis 6:4). La manera com ho fa és amb fermesa però mai amb duresa. Igualment, el nostre Pare celestial a vegades ens ha de disciplinar, però mai és cruel ni violent. Sempre ho fa amb amor. Seguint el seu exemple, Jesús en cap moment va tractar els seus deixebles amb rudesa, ni tan sols quan se’ls feia difícil acceptar la disciplina (Mateu 20:20-28; Lluc 22:24-30).
(Hebreus 12:11) És cert que al principi la disciplina no causa alegria, sinó tristesa. Ara bé, més endavant, els que han rebut aquest entrenament recullen el fruit pacífic d’una vida justa.
«Seguiu la disciplina, i sereu savis»
18 Tot i que la disciplina pot ser dolorosa, hi ha una cosa que encara ho és més: les conseqüències de rebutjar-la (Heb. 12:11). Vegem els exemples de Caín i el rei Sedecies. Quan Caín va començar a tenir un odi assassí cap a Abel, Déu li va dir: «Per què t’has irritat, i per què s’ha abatut el teu rostre? Si fas el bé, no t’aixecaràs? Però si no fas el bé, el pecat està ajagut a la porta, i el seu desig ve cap a tu, i tu l’has de dominar» (Gèn. 4:6, 7). Caín no va fer cas d’aquesta advertència i va matar el seu germà. Quin patiment innecessari es va causar! (Gèn. 4:11, 12.) Sens dubte, si hagués fet cas del consell de Jehovà, no hauria patit tant.
Descobreix perles espirituals
(Hebreus 12:1) Per tant, com que ens envolta un núvol de testimonis tan gran, alliberem-nos nosaltres també de tota càrrega i del pecat que fàcilment ens atrapa, i correm amb aguant la carrera que tenim davant nostre,
Correm amb aguant la carrera
11 Els que formaven part del gran «núvol de testimonis» no eren simples espectadors que observaven una carrera, o que només volien veure guanyar el seu atleta o equip favorit. Al contrari, eren participants que havien corregut amb èxit la cursa i l’havien acabat. Tot i que ja han mort, se’ls considera corredors d’experiència que poden animar els més nous. Pensa en com se sentiria un nou corredor si s’assabentés que els que l’envolten, o l’observen, són alguns dels atletes més experimentats. Oi que això el motivaria a donar el millor de si mateix o, fins i tot, a superar-se? Els nostres germans del passat han demostrat que la cursa es pot guanyar encara que sigui molt esgotadora. Per tant, com que els cristians hebreus del segle primer tenien molt present l’exemple d’aquest «núvol de testimonis», van poder córrer amb aguant la carrera. Avui dia, nosaltres també ho podem aconseguir.
(Hebreus 13:9) No us deixeu arrossegar per ensenyances diverses i desconegudes, perquè és millor que el cor s’enforteixi amb la bondat immerescuda de Déu que amb normes relacionades amb el menjar, que no beneficien aquells que les segueixen.
w89 15/12 p. 22 § 10
Fes sacrificis que agradin a Jehovà
10 Per això, els hebreus havien d’evitar ser arrossegats per les «ensenyances diverses i desconegudes» dels judaïtzants (Gàlates 5:1-6). Per tant, era gràcies a la bondat immerescuda de Déu que els cristians hebreus podien enfortir el cor i mantenir-se ferms a la veritat. Pel que sembla, alguns discutien sobre el menjar i els sacrificis. Per aquest motiu, Pau va dir que no es podia enfortir el cor «amb normes relacionades amb el menjar, que no beneficien aquells que les segueixen». Així doncs, una espiritualitat forta no és fruit de menjar aliments concrets ni celebrar certes festivitats, sinó de servir Déu de tot cor i valorar el rescat (Romans 14:5-9). A més, el sacrifici de Crist va anul·lar el valor dels sacrificis dels levites (Hebreus 9:9-14; 10:5-10).
w15 15/9 p. 21 § 13
Com demostra Jehovà que ens estima?
13 L’apòstol Pau va escriure que Déu «disciplina el qui estima» (Heb. 12:6). Però la disciplina no només inclou correcció, sinó que també ens entrena. De fet, Jehovà va permetre que alguns dels seus servents fidels passessin per proves molt dures perquè sabia que allò els ajudaria a madurar. Pensa, per exemple, en Josep, Moisès i David, que van viure situacions molt difícils. Durant tot aquell temps, Jehovà va ser al seu costat, i tot el que van aprendre durant aquelles proves els va preparar per rebre més responsabilitats. Oi que aquests relats ens ajuden a veure que Jehovà ens cuida i ens estima? (Llegeix Proverbis 3:11, 12.)
it-1 p. 707 § 3
Disciplina
A vegades, Jehovà permet que els seus servents pateixin cert grau de persecució per entrenar-los, o disciplinar-los. Així poden arribar a recollir «el fruit pacífic d’una vida justa» i gaudir dels seus beneficis quan s’ha acabat la prova (He 12:4-11). Fins i tot, Jehovà va permetre que el seu Fill passés per patiments que el van preparar per ser un Gran Sacerdot compassiu i capaç d’entendre les nostres debilitats (He 4:15).
Lectura de la Bíblia
(Hebreus 12:1-17) Per tant, com que ens envolta un núvol de testimonis tan gran, alliberem-nos nosaltres també de tota càrrega i del pecat que fàcilment ens atrapa, i correm amb aguant la carrera que tenim davant nostre, 2 mentre mirem fixament Jesús, el Representant Principal i el Perfeccionador de la nostra fe. Ell, pel goig que tenia al seu davant, va suportar la mort en un pal de turment sense avergonyir-se’n, i s’ha assegut a la dreta del tron de Déu. 3 Així doncs, penseu atentament en aquell que ha aguantat tantes paraules hostils dels pecadors, amb les quals es condemnen a ells mateixos, i d’aquesta manera no us cansareu ni abandonareu. 4 En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut d’aguantar fins al punt de vessar la vostra sang. 5 I heu oblidat del tot el consell que Déu us dóna com a fills seus: «Fill meu, no menyspreïs la disciplina de Jehovà, ni et desanimis quan ell et corregeix. 6 Perquè Jehovà disciplina aquells que estima; de fet, castiga tots els que reconeix com a fills». 7 El vostre aguant us serveix de disciplina. Déu us tracta com a fills i, ¿quin fill hi ha que el seu pare no disciplini? 8 Però si cap de vosaltres ha rebut aquesta disciplina, vol dir que en realitat sou fills il·legítims, i no fills verdaders. 9 A més, els nostres pares ens disciplinaven, i nosaltres els respectàvem. Per tant, ¿no hauríem d’obeir encara amb més raó el Pare de la nostra vida espiritual i així obtenir la vida? 10 Perquè els nostres pares ens van disciplinar per poc temps basant-se en el que pensaven que estava bé, però Déu ens disciplina per al nostre benefici perquè puguem ser sants com ell. 11 És cert que al principi la disciplina no causa alegria, sinó tristesa. Ara bé, més endavant, els que han rebut aquest entrenament recullen el fruit pacífic d’una vida justa. 12 Per tant, enfortiu les mans cansades i els genolls dèbils, 13 i feu rectes els camins per on passen els vostres peus. Així el coix no empitjorarà, sinó que es curarà. 14 Procureu viure en pau amb tothom, i porteu una vida santa, perquè sense aquesta ningú veurà el Senyor. 15 Vigileu amb atenció que ningú deixi de rebre la bondat immerescuda de Déu, perquè no creixi cap arrel verinosa que causi problemes i contamini molts de vosaltres. 16 Vigileu que entre vosaltres no hi hagi ningú que cometi immoralitat sexual ni ningú que no valori les coses sagrades, com Esaú, que va regalar el seu dret de primogenitura a canvi d’un plat de menjar. 17 Ja sabeu que després, quan va voler rebre la benedicció, va ser rebutjat. Tot i que va intentar canviar aquella decisió amb insistència i llàgrimes, no li va servir de res.
30 DE SETEMBRE-6 D’OCTUBRE
TRESORS DE LA BÍBLIA | JAUME 1, 2
«El camí al pecat i la mort»
(Jaume 1:14) Al contrari, cadascú és posat a prova pel seu propi desig, que l’atrau i el sedueix.
La temptació
Som temptats quan ens sentim atrets a alguna cosa, especialment alguna de dolenta. Per il·lustrar-ho, imagina’t que vas de compres i veus alguna cosa que desitges. De sobte, t’adones que seria molt fàcil robar-ho sense que ningú t’enxampés. Però la teva consciència et diu que no està bé. Per tant, decideixes apartar la idea de la teva ment. La temptació s’ha esfumat, i tu has guanyat la batalla.
EL QUE DIU LA BÍBLIA
Tenir temptacions no et converteix en una persona dolenta. La Bíblia reconeix que tots som temptats alguna vegada (1 Corintis 10:13). El que realment importa és com hi reaccionem. Alguns permeten que aquest mal desig arreli i finalment s’hi deixen endur. D’altres, en canvi, el rebutgen ràpidament.
«Cadascú és posat a prova pel seu propi desig, que l’atrau i el sedueix» (Jaume 1:14).
(Jaume 1:15) Llavors el desig, quan creix, fa néixer el pecat; i el pecat, quan s’ha comès, porta a la mort.
La temptació
La Bíblia explica el procés que pot portar a pecar. Jaume 1:15 diu: «El desig [incorrecte], quan creix, fa néixer el pecat». És a dir, tal com una dona embarassada tard o d’hora acaba donant a llum, la persona que alimenta un desig incorrecte inevitablement farà el que desitja. Però no cal que siguem esclaus dels mals desitjos; els podem controlar.
Descobreix perles espirituals
(Jaume 1:17) Tot el que rebem de bo i tot regal perfecte ve de dalt, i baixa del Pare de les llums celestials. Ell no canvia, a diferència de les ombres, que sempre canvien.
it-2 p. 263 § 3
Llum
Jehovà és el «Pare de les llums celestials» (Jm 1:17). No només és el «que posa el sol com a llum del dia, els estatuts de la lluna i dels estels com a llum de la nit», sinó que també és la Font de tota llum espiritual (Jr 31:35; 2Co 4:6). La seva llei, els seus decrets i la seva paraula són una llum per a aquells que es deixen guiar (Sl 43:3; 119:105; Pr 6:23; Is 51:4). El salmista va dir: «En la teva llum veurem la llum» (Sl 36:9; compara-ho amb Sl 27:1; 43:3). Podem afirmar que «el sender dels justos és com la llum de l’alba, que brilla més i més fins a fer-se ple dia», ja que és la saviesa de Jehovà que l’il·lumina cada vegada més (Pr 4:18). Si seguim les instruccions de Jehovà, caminarem en la seva llum (Is 2:3-5). D’altra banda, si miréssim de forma impura les coses o amb un mal propòsit, estaríem en una gran foscor espiritual. Jesús ho va explicar d’aquesta manera: «Si els teus ulls miren a tot arreu amb enveja, tot el teu cos estarà a les fosques. Si la llum que hi ha en tu és foscor, la teva foscor és molt gran!» (Mt 6:23; compara-ho amb Dt 15:9; 28:54-57; Pr 28:22; 2Pe 2:14).
(Jaume 2:8) Si compliu la llei reial, segons l’Escriptura: «Estima els altres com a tu mateix», feu bé.
it-2 p. 227 § 6
Llei
«Llei reial.» Aquesta llei ocupa legítimament un lloc molt important entre la resta de lleis que regeixen les relacions humanes, tal com ho faria un rei entre els seus súbdits (Jm 2:8). L’amor era la base del pacte de la Llei. De fet, el segon manament (la llei reial) dels dos que fonamentaven tota la Llei i els profetes era: «Estima els altres com a tu mateix» (Mt 22:37-40). Els cristians, tot i que no estem sota el pacte de la Llei, estem sota el nou pacte i obeïm la llei del Rei Jehovà i del seu Fill, Jesucrist el Rei.
Lectura de la Bíblia
(Jaume 2:10-26) Perquè si algú obeeix tota la Llei però falla en un sol punt, es fa culpable de transgredir tota la Llei. 11 Perquè aquell que va dir: «No has de cometre adulteri», també va dir: «No has d’assassinar». Per tant, si no comets adulteri, però assassines, no compleixes la Llei. 12 Heu de continuar parlant i comportant-vos com persones que seran jutjades per la llei d’un poble lliure. 13 Perquè qui no mostra misericòrdia, serà jutjat sense misericòrdia. La misericòrdia triomfarà sobre el judici. 14 Germans meus, ¿de què serveix que algú digui que té fe si no ho demostra amb obres? Aquesta fe no el pot salvar. 15 Si un germà o una germana no té roba ni prou menjar per aquell dia, 16 i algú de vosaltres li diu: «Vés en pau, abriga’t bé i atipa’t», però no li doneu el que necessita per viure, ¿de què servirà? 17 De la mateixa manera, la fe sense obres està morta. 18 Amb tot, algú dirà: «Tu tens fe i jo tinc obres. Mostra’m la teva fe sense les obres, i jo et mostraré la meva fe per les meves obres». 19 Tu creus que hi ha un sol Déu, veritat? Fas bé; però els dimonis també creuen i tremolen de por. 20 Insensat, ¿necessites proves que demostrin que la fe sense obres no serveix per res? 21 ¿No va ser per les seves obres que el nostre pare Abraham va ser declarat just quan va oferir el seu fill Isaac sobre l’altar? 22 Pots veure, doncs, que Abraham va demostrar la seva fe juntament amb obres i que, gràcies a les seves obres, la seva fe es va perfeccionar. 23 Així es va complir l’Escriptura que diu: «Abraham va demostrar fe en Jehovà, i per això se’l va considerar just», i va ser anomenat amic de Jehovà. 24 Com podeu veure, una persona és declarada justa per les seves obres i no només per la seva fe. 25 De la mateixa manera, ¿no va ser per les seves obres que Rahab, la prostituta, va ser declarada justa quan va acollir hospitalàriament els missatgers i els va enviar per un altre camí? 26 Per tant, així com el cos sense esperit està mort, la fe sense obres també està morta.